Per saber-ne més

Aquí teniu una llarga entrevista amb l’autora publicada a Jot Down.

Aquí podreu trobar una interesantíssima conversa amb l’Emili Manzano al CCCB: totalment recomanable si voleu conéixer l’autora

Un tastet…

El primer cop que la Mathilde va visitar la granja, va pensar: «És massa lluny». Un aïllament tan gran la neguitejava. En aquella època, l’any 1947, no tenien cotxe i havien recorregut els vint-i-cinc quilòmetres que els separaven de Meknès en una vella tartana conduïda per un gitano. L’Amine no prestava atenció a la incomoditat de la banqueta de fusta ni a la pols que feia tossir la seva dona. Només tenia ulls per al paisatge i es mostrava impacient per arribar a les terres que el seu pare li havia confiat. El 1935, després d’anys de feina com a traductor a l’exèrcit colonial, Kadour Belhaj havia comprat aquestes hectàrees de terres cobertes de pedres. Havia explicat al seu fill que tenia l’esperança de convertir-la un dia en una explotació esponerosa que podria nodrir generacions de fills Belhaj. L’Amine recordava la mirada del seu pare, la veu que no li tremolava quan exposava els seus projectes per a la granja. Arpents de vinyes, li havia explicat, i hectàrees senceres destinades al conreu de cereals. A la part més assolellada del turó, caldria construir una casa envoltada d’arbres fruiters i algunes fileres d’ametllers. En Kadour estava orgullós que aquesta terra fos seva. «La nostra 14 terra!» Pronunciava aquestes paraules no a la manera dels nacionalistes o dels colons, en nom de principis morals o d’un ideal, sinó com un propietari feliç del seu dret adquirit. El vell Belhaj volia ser enterrat aquí i que també hi fossin enterrats els seus fills, que aquesta terra l’alimentés i acollís la seva darrera llar. Però va morir el 1939, quan el seu fill estava enrolat a l’exèrcit dels espahís i lluïa amb orgull el barnús moresc i el sirwal. Abans de partir cap al front, l’Amine, el fill gran i ara cap de família, va llogar la finca a un francès originari d’Algèria. Quan la Mathilde va preguntar de què havia mort aquest sogre que no havia conegut, l’Amine es va tocar l’estómac i va acotar el cap en silenci. Més tard, la Mathilde va descobrir el que havia passat. Kadour Belhaj patia, des que havia tornat de Verdun, de mals de ventre crònics, i cap guaridor marroquí o europeu havia aconseguit curar-lo. Ell, que presumia ser un home de raó, orgullós de la seva educació i del seu talent per a les llengües estrangeres, s’havia arrossegat, avergonyit i desesperat, fins al soterrani que ocupava una chouafa. La bruixa havia intentat convèncer-lo que estava embruixat, que algú li volia mal, i que aquest dolor era obra d’un enemic poderós. Li havia lliurat un full de paper plegat en quatre que contenia un polsim de color groc safrà. El mateix vespre s’havia begut el remei dissolt en aigua i havia mort poques hores després enmig d’uns dolors terribles. A la família no li agradava parlar-ne. Els feia vergonya la ingenuïtat del pare i les circumstàncies de la seva mort, perquè l’oficial venerable s’havia buidat al pati de la casa deixant la seva gel·laba blanca xopa de merda.

Aquell dia d’abril del 1947, l’Amine va somriure a la Mathilde i va apressar el cotxer, que fregava l’un contra l’altre els seus peus bruts i descalços. El camperol va fuetejar la mula amb un vigor renovat i la Mathilde va fer un bot. La violència del gitano la indignava. Feia espetegar la llengua, «Ra», i abatia el fuet contra el llom esquelètic de la bèstia. Era primavera i la Mathilde estava embarassada de dos mesos. Els camps estaven coberts de calèndules, malves i borratja. Un vent fresc agitava les tiges dels gira-sols. A banda i banda de la carretera es trobaven les propietats dels colons francesos, instal·lats aquí des de feia vint o trenta anys, i les seves plantacions s’estenien pels pendents suaus fins a l’horitzó. La majoria venien d’Algèria i les autoritats els havien concedit les millors terres i les superfícies més grans. L’Amine va estendre un braç i va posar l’altra mà en visera sobre els ulls per protegir-se del sol del migdia i contemplar la vasta estesa que s’oferia davant seu. Amb el dit índex, va mostrar a la seva dona una avinguda de xiprers que vorejava la propietat de Roger Mariani, que havia fet fortuna en el vi i la cria de porcs. Des de la carretera, no es podia veure la casa principal ni tampoc els arpents de vinyes. Però a la Mathilde no li costava imaginar la riquesa d’aquest pagès, riquesa que l’omplia d’esperança sobre la seva pròpia sort. El paisatge, d’una bellesa serena, li recordava un gravat penjat damunt del piano, a casa del seu professor de música a Mulhouse. Va recordar les seves explicacions: «Això és la Toscana, senyoreta. Un dia potser anirà a Itàlia». La mula es va aturar i es va posar a pasturar l’herba que 16 creixia a la vora del camí. No tenia cap intenció de pujar el pendent que tenia al davant i que estava cobert de grans pedres blanques. Furiós, el cotxer es va redreçar i va descarregar una pluja d’insults i cops sobre la bèstia. La Mathilde va sentir com les llàgrimes li pujaven a les parpelles. Va intentar contenir-se i es va arrapar al seu marit, que va trobar la seva sensibilitat fora de lloc. «Què et passa?», va preguntar l’Amine. —Digues-li que deixi de pegar aquesta pobra mula.» La Mathilde va posar la mà a l’espatlla del gitano i el va mirar com una criatura que intenta amansir un pare furiós. Però el cotxer va redoblar la violència. Va escopir a terra, va alçar el braç i va dir: «Vols tastar el fuet tu també?». L’humor va canviar i també el paisatge. Van arribar al cim d’un turó de flancs pelats. Res de flors ni de xiprers, amb prou feines algunes oliveres que sobrevivien al mig del pedregar. Una impressió d’esterilitat total emanava d’aquell turó. Aquí no som a la Toscana, va pensar la Mathilde, sinó al Far West.

(*) Podeu trobar també el llibre, tant en català com en castellà, a l’EBiblio.