Aquí podreu trobar les seves col.laboracions al diari El País.
I aquí podreu enllaçar amb les seves interessants intervencions a col.loquis i conferències al CCCBUna entrevista a l’autora.

Barcelona
Febrer de 2020

1

El carreró fosc i sinuós es va obrir en una plaça com si fos la sortida d’un laberint cap al sol. Ens trobàvem en un espai ple de tauletes de cafeteries davant de la basílica de Santa Maria del Mar i fèiem ganyotes a l’astre rei. A les escales del temple hi havia uns quants gats escalfant-se amb els últims raigs de sol de febrer; un de negre ens va passar corrent pel davant. Jo em vaig esgarrifar. El meu acompanyant va notar el meu neguit i em va mirar interrogativament.
–És tigrat i no negre –va dir quan va lligar caps.
Jo vaig seguir arrufant les celles. Devia tenir uns quaranta anys, era més jove que jo. I també més expansiu, tant de caràcter com de cos, tenia una constitució àgil i forta.
–A Barcelona hi ha més cafès que habitatges –va observar somrient–. Prenem alguna cosa?
Abans de seure es va treure l’americana com si haguéssim entrat en un local climatitzat i a mi em va fer riure perquè seguíem al carrer. Allò em va alegrar una mica, no tenia un dia gaire bo. El Mark em va fer un gest sarcàstic mentre estava enfeinat comprovant si la cadira era sòlida.
El Mark és un escriptor jueu de Nova York, del barri de Brooklyn, l’última novel•la del qual, tan aclamada, l’editorial on treballo acabava de treure la traducció al castellà. L’èxit obtingut a Nova York li havia donat confiança i havia arribat a Espanya pensant que, com si fos a l’Amèrica rural, podria despatxar amb arrogància les preguntes ingènues d’uns periodistes provincians. Però s’equivocava. A la roda de premsa es va trobar amb un nivell periodístic comparable al de la seva ciutat i de seguida va veure que no podria improvisar les respostes, cosa que el va desinflar. Seguia una mica atordit i tímid durant el passeig turístic que jo li havia proposat de fer.
–Quin pesat, aquell jove barbut amb cara de nen de la roda de premsa! M’ha burxat amb la qüestió de Trump com si fos culpa meva que arribés a president.
–L’has clissat! –vaig dir rient.
–On has après tan bé l’anglès? –em va preguntar abans de demanar una cervesa i unes olives. Jo vaig preferir un cafè.
Li vaig fer cinc cèntims de la meva vida: quan tenia setze anys, la meva família va fugir de la Txecoslovàquia totalitària concertant un viatge a l’Índia amb l’agència de viatges oficial Čedok. De Praga vam sortir una seixantena persones, en van tornar…
–Quantes creus que en van tornar, Mark?
–Quinze.
–Fred, fred.
–Quantes, doncs?
–En van tornar quatre. La meva família va ser una de les que es va perdre pels carrers plens de gent de Delhi. Des d’allà vam anar als Estats Units, on el meu pare tenia emparaulada una plaça de professor a la Universitat de Cornell.
–Que és on Nabokov feia classes i on va escriure Lolita, obra que, per cert, si no arriba a ser per l’agilitat de Vera s’hauria cremat –em va interrompre el Mark abans d’estirar-se de braços i fer un glop llarg de cervesa.
–Sí, Nabokov ensenyava allà unes dècades abans. –I deseguida vaig afegir–: Malauradament. Ja m’hauria agradat tenir-lo de professor!
Vaig continuar explicant. Als disset anys vaig entrar a la universitat i vaig estudiar a cada lloc on em va concedir una beca: a Yale, Berkeley, Harvard i Chicago, però principalment al campus d’Urbana-Champaign de la Universitat d’Illinois, que és on el pare va acabar aconseguint una càtedra i on ens vam establir. Acabats els estudis vaig decidir tornar a Europa.
–Europa és gran.
–Primer vaig anar a París. I un cop allà una feliç coincidència em va portar a Barcelona.
–No són molts trasllats, això? –va preguntar ell senseun interès real, només per fer conversa. Estava massa concentrat mirant i fotografiant l’arquitectura de pedra que ens envoltava.
Jo em vaig quedar una bona estona pensant-hi.
–Un cop marxes de la teva terra pots viure a qualsevol lloc.