Qui és Genaro Villagrasa Alcaide?

En la seva faceta d’activista social ha participat de manera intensa en el moviment associatiu de Barcelona. En 1976 va ser cofundador de l’associació de veïns Pi i Margall del barri de Baró de Viver, exercint una àmplia tasca reivindicativa en pro de les millores per al veïnat que van culminar amb la seva participació en la promoció de la transmutació de la zona, obra de gran envergadura, desenvolupada entre 1985 i 2000, que va suposar la remodelació urbanística total del barri número 73 de Barcelona, una operació recollida en el llibre *Baró de Viver: la transformació d’un barri”, del qual és coautor. Va formar part de la Coordinadora d’Associacions de Veïns del districte de Sant Andreu i de la junta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. La seva labor en el barri i el moviment veïnal del districte li van valer la concessió de la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2000.

Responsable i coordinador de la revista local La Marquesina durant les dues etapes que es va editar (1985-86 i 1998-99). Ha publicat nombrosos articles tant en aquesta revista com en la sindical Endavant. Actualment treballa en una obra que recull el procés històric de les Cases Barates de Baró de Viver, des de la seva fundació en 1929 fins a l’any 1958, primera part d’una previsible trilogia que abastarà la història completa de la localitat des de la seva fundació fins a l’actualitat. Una casita junto al río és la versió novel·lada  d’aquesta primera part, centrada en els avatars d’una família obrera en el Tercer Grup de Cases Barates durant l’època compresa entre la instauració de la República i el final de la Guerra Civil espanyola. 

(Una crítica a la novel.la publicada per Joan Pallarés al revista digital Andreuenc )

Baró de Viver ja té la seva novel·la. Genaro Villagrasa ha escrit ‘Una casita junto al río’ (Circulo Rojo Editorial, desembre 2021), una història novel·lada dels orígens del barri, d’aquelles Cases Barates, en la seva primera dècada d’existència, des de la construcció i inauguració el 1929, l’arribada dels seus primers veïns, la vaga de llogaters, la República i els anys de la guerra, fins al triomf del franquisme el 1939.

L’autor, en Genaro Villagrasa, ha viscut tota la vida al barri ja que la seva família va ser de les primeres en arribar. Ell no només en coneix la història del Baró de Viver i la va donar a conèixer en l’obra ‘Baró de Viver: La transformación de un barrio’, llibre del qual va ser coautor, sinó que és autor de nombroses col·laboracions a la revista local La Marquesina, que coordinà en dues èpoques;

També ha viscut la història del barri ja que moltes vegades la va protagonitzar com a persona capdavantera com en la fundació, el 1976, de l’Associació de Veïns o va liderar entre 1985 i el 2000 les reivindicacions que transformaren aquelles velles Cases Barates, rònegues i precàries, en uns habitatges moderns i en condicions.

En Genaro Villagrasa l’any 2000 va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona en reconeixement a la seva tasca. Aleshores, tot i seguir vinculat a la lluita sindical i a la recercà històrica del barri, sent ben jove encara, va fer un pas al costat, donant pas a la renovació del moviment veïnal al barri amb noves cares i noves idees.

En Genaro segueix treballant i preparant la història del seu barri en majúscules però, entre tant, ens ofereix una versió novel·lada d’una família, la dels Quintana, que sense feina ni aixopluc van ocupar a la brava una d’aquelles casetes noves construïdes en el terme de Santa Coloma de Gramenet, llindant amb Sant Andreu de Palomar, plens d’esperances en aquella república que acabava de néixer.

Però la vida en un barri lluny de tot arreu i més enllà d’on Nostre Senyor va perdre les espardenyes, no va ser gens fàcil. L’autor ho explica amb saviesa, barrejant fets reals amb ficció, grans esdeveniments d’aquells anys amb el seu ressò en la vida distant a la riba dreta del Besòs, entroncant els grans personatges d’aquella dècada històrica, amb els humils oblidats per la fortuna.

A la novel·la, que és històrica però no embafa amb dades, sinó que retrata més la vida real i quotidiana que no pas els clixés èpics d’aquells anys, s’esmenten personatges com mossèn Clapés, o figuren el mestre Gibert, la Penya Ras, l’Avenç, els metges Vilaseca o Cararach, la farmàcia Franquesa, gent de Sant Andreu o de Santa Coloma, personatges del barri i els Quintana, amb els fills que en una dècada passen d’infants a joves, fent un retrat ben precís i irònic de l’efervescència revolucionaria d’aquells anys i les contradiccions de les doctrines mal digerides.

Sobre l’autor cal afegir que Genaro Villagrasa ha estat tota la seva vida una persona dedicada a l’acció i a la gestió dins del moviment veïnal i sindical, i per cert sempre amb uns resultats prou satisfactoris. Persona amb una gran curiositat i inquietuds culturals, al llarg dels anys ha sabut formar-se i preparar-se i, tot i no haver gaudit de formació acadèmica, sens mostra com un bon escriptor.

Com a bon comunicador, sempre a la novel·la s’expressa en un llenguatge planer i entenedor i d’una manera pulcre i precisa, amb cura, en un llenguatge que no és el de la literatura actual, sinó com s’expressaven els seus protagonistes en aquell temps, però sense barroquismes retòrics, a cada frase les paraules justes i ni una més, i amb un lèxic tant generós com espontani, sense una sola paraula rebuscada.

Genaro Villagrasa, en la seva primera novel·la ens sorprèn agradablement per la qualitat literària, amb un enginy innat, treu partit de un paisatge, una vida, unes situacions, uns ambients, que qualsevol escriptor defugiria, literàriament gens agraïts, però que ell recrea amb el mestratge de qui els coneix tant bé que sap des de quin angle els pot enfocar.

Sobretot ‘Una casita junto al río’ manté viva l’atenció des de la pàgina primera fins a la 314 que és la darrera, no decaient ni un sol moment gràcies a que Genaro Villagrasa sap mantenir la curiositat del lector gràcies a la constant presència de frases rematades per un humor fi i irònic, a vegades agredolç, de manera que el somriure per la situació provoca encara més interès per l’acció que la continua.

Finalment confesso que llegint certs passatges de ‘Una casita junto al río’, esclafint espontàniament una rialla, he tingut la sensació de recular al inicis de la meva adolescència, quan fa més de mig segle vaig llegir ‘Donde la ciudad cambia su nombre’, de l’admirat Paco Candel.

La situació política era diferent, però la vida en el barraquisme o les Cases Barates als anys quaranta i cinquanta, no havia canviat gaire de la que ens descriu als anys trenta i ambdós autors, Candel i Villagrasa, autodidactes i crescuts en ambients similars, tot i que amb la diferència d’una generació, tenen força similitud fins i tot en la força expressiva.