Una entrevista a SerCatalunya
Una conversa sobre la novel.la a Xarxa+
Entrevista a 3catCultura
Una interessant entrevista a Eldiario.es a propòsit de la traducció al castellà de la novel.la

L’havien trobat esquarterat dins un contenidor. Les xarxes n’anaven plenes. Deien que al cadàver li faltaven el cap i les extremitats. El cap. Es va estremir com si fos un secret només seu. Es va exposar a imaginar-s’ho per un moment. Al pensament, li arribaven a doll imatges terribles que la van obligar a retirar molt lentament la tassa d’un cafè americà que encara fumejava. Va fer lliscar el dit per la pantalla per intentar omplir-se els sentits amb qualsevol altra informació, la que fos: propostes culturals, fils insalvables amb opinions que ningú demanava, política sense estratègia, ressentiment, crits d’atenció disfressats de queixa llançats des de la solitud d’un dispositiu, desitjos de bona sort en el canvi d’etapa d’algú que deixava un diari després d’haver-hi treballat deu anys. Una estudiant havia perdut el portàtil amb la tesina a l’autobús V15 de la línia de la Barceloneta i demanava entre els seguidors que l’aplicació fes la seva màgia. Era això el que sempre la salvava, que malgrat les tribulacions d’aquesta massa incorpòria de la qual voldria no sentir-se part, algú, de tant en tant, invoqués rituals que requerien plena confiança en la humanitat. Va procurar afinar en la idea del portàtil perdut, estudiar a fons la possibilitat de fer córrer el requeriment entre els seus seguidors per tal d’apartar l’atenció del cos mutilat, però va topar de nou amb els rumors no contrastats que minuts més tard ja eren imparables: «Parla l’home que ha trobat el cadàver de l’Eixample: “Em pensava que era un maniquí”».
Es va posar la mà al pit amb esglai quan el cambrer va fer caure el marro del cafè. Van ser els cops del portafiltres contra el cantell de la galleda de les escombraries el que la va espantar. Ja feia anys que no duia l’aliança però, en situacions com aquella, encara la buscava instintivament amb el polze sobre la part interna del dit anular. Tindria petits ensurts com aquell fins ben entrada la nit. Tornant de dinar, va comentar el succés amb les companyes de restauració. Algunes ja n’estaven al cas, les que no van fer ganyotes de fàstic; amb la reunió i la intensitat de la feina se’n va acabar oblidant. De tornada a casa, durant el trajecte amb autobús, va pensar en el paisatge del Camí del Calvari de Hans van Wechelen i la necessitat d’intervenir-lo. Pensaven que l’acusat aspecte groguenc podia tenir origen en l’oxidació d’una gruixuda capa de vernís que devien haver aplicat sobre l’oli en alguna restauració antiga. Amb la vista perduda, intentava pressupostar el cost de les opcions que tenien per consolidar la policromia per tal que en destaquessin els tons ocres de l’arbre que apareix en primer pla a la pintura de l’artista flamenc. Ella ho veia plausible. L’endemà ho consensuaria amb la coordinadora de la col·lecció i, si Direcció també hi estava d’acord, ho tirarien endavant. Donar llum verda als projectes del museu la satisfeia enormement.
Distreta, observava el cel a través de les finestres de l’autobús i, amb una sensació resignada, es va fer a la idea de l’absència dels senyals inequívocs que solien marcar els canvis d’estació no feia tants anys: els dos impermeables grocs dels nens, de quan eren petits, comprats en aquell viatge a Suècia i que acostumaven a estar penjats al rebedor en aquella època de l’any, les tronades i els xàfecs de tarda a les acaballes de l’estiu, i el primer fred, que tampoc es deixava sentir aquell capvespre encara xafogós. Després va intentar recordar si el fill gran li havia dit que vindria a casa sortint de la facultat, o si era aquella nit quan tenia el sopar amb els amics. Hauria de cuinar alguna cosa per al petit, de totes maneres. Es va obligar a pensar en menjars agradables. No tenia ganes de complicar-se amb receptes sofisticades. Des que només cuinava per a ella i els nens, havia anat arraconant l’estona a la cuina que tant l’abstreia de tota la resta. Feia temps havia volgut entendre el fet d’aprendre a cuinar com un acte d’amor: rescatar el llibre de receptes de la mare poques setmanes després que traspassés, i buscar el temps i les habilitats per fer ressuscitar sabors que l’acostaven a ella. Registrar-la a la memòria a través del gust, de les olors, de la seva cal·ligrafia i els dibuixos als marges de la llibreta. La recordava sempre a la cuina. Si li parlaves mentre cuinava, et mirava des d’una distància marcada per la consideració amb allò que tenia entre mans, i si la Joana s’hagués pogut veure a través dels ulls d’algú altre, hauria trobat que, encarada al marbre de la cuina, agafava la mateixa expressió concentrada que la dona que l’havia portat al món. En el gest senzill de recollir-se els cabells, en el davantal que li atorgava una categoria nova, les mànigues de la camisa arromangades, els anells sobre la cafetera, al costat de les pastilles de vitamina D. Traces en la seva manera de fer que responien a un aprenentatge instintiu adquirit des de l’enlluernament que li generava la mare. A vegades, quan era a la cuina amb la llum tènue, si traginava el menjar o treballava la farina, es penedia de no haver-ho fet abans, no em refereixo a posar-se a cuinar, sinó a haver compartit més temps amb ells. La conservació preventiva es trobava al nucli de la seva feina; feia anys que, entre moltes altres coses, s’encarregava de supervisar l’entorn de les obres del museu per frenar el seu envelliment, per mantenir-les vives. Era bona fent-ho i, no obstant, sentia que amb els seus pares no havia sabut detectar-ne els senyals. S’havia adonat massa tard que el seu envelliment podia accelerar-se cap a la malaltia i cap a la mort. Per què no se les va enginyar per acomplir alguna cosa més autèntica amb els pares?

(*) Podeu trobar el llibre a la EBiblio: https://biblioteca.ebiblio.cat/results?limit=24&offset=0&query=allfields_txt:marta%20orriols&order=relevance:desc