Capítol 1
«Si grateu els daurats i els vernissos, sempre acabareu descobrint les tenebres.»
LEO PERUTZ,
El naixement de l’Anticrist (1921)
I
L’Ajudant, que responia al nom antic de Baraj, sentia tot el pes de la seva persona i sobretot d’aquell cap gros cobert de rínxols curts. Callava i llançava amb aquells ulls grocs mirades inquietes cap al seu superior, el Policia, que s’acabava d’agenollar al costat del cadàver. Al seu voltant hi regnava la nit d’hivern, tallant de fred i pintada amb tinta.
En Baraj era un home a la meitat de l’existència, que seguia com si fos un camí incòmode. Com a mostra, el seu avergonyiment constant, i aquella manera de tenir por de les paraules, sovint fins al punt de mastegar silenci durant hores amb aquelles dents ennegrides pel tabac que rosegava al vespre, davant del foc moribund de la llar, mentre acariciava els seus Estimats, dos gossos grans que li ocupaven el cor i la raó.
Tampoc no sabia mai què fer amb aquelles mans que tenia, grosses, amples, eczematoses i inflades. Per la seva timidesa desmanegada i la seva massa, l’Ajudant recordava un bou o un cavall de tir. Només li faltava l’estaca per lligar-lo durant tota la seva vida, i la destral per posar-hi fi.
Però no era pas idiota, com s’hauria pogut pensar a primera vista. El seu coneixement de la petita ciutat, de la contrada i dels seus habitants era remarcable. Podia recitar la genealogia de totes les famílies dels llogarets dels voltants, i això fins a la Frontera. També recordava les cares i les veus, i la geografia, el cadastre, els noms dels minerals, les espècies d’arbres i les varietats de plantes medicinals, la mostela i totes les altres bèsties. La seva lleialtat al Policia era ben ferma perquè considerava la jerarquia una ordenació indiscutible.
El Policia es deia Nourio. Era d’estatura mediocre, de cara olivàcia, i tot ossos. Portava un uniforme de no se sabia quin exèrcit, que els anys i el desgast havien acabat fent semblar un abillament de caça.
A dins del que devia haver estat una cartutxera, i que ell portava en bandolera, hi entaforava papers, llibretes i llapis. Un petit corn de caça, de coure i abonyegat, li sobresortia de la butxaca dreta dels pantalons verds.
Quan havia fet la seva aparició tothom s’havia sorprès d’aquella indumentària, digna d’un circ ambulant, però amb el temps ja s’hi havien deixat de fixar. La gent s’acostuma a tot, és ben cert, i el món no deixa de girar.
La pell fosca i grogosa de la cara sempre feia semblar que patís alguna malaltia hepàtica, i el bigoti fi, d’un negre de sutge, que li vorejava el llavi superior, accentuava la sensació d’inquietud i de tragèdia que emanava constantment de la seva persona. Era una mica més jove que el seu Ajudant, en força aspectes més intel·ligent també, però en l’univers dels homes no és segur que això sigui cap qualitat.
En Nourio, que examinava el cos de la víctima amb atenció, sense preocupar-se per la nit ni per la glaçada, tenia el grau de capità. Si més no, això era el que deien els papers que havia presentat a qui els volia veure quan havia arribat cinc anys abans. Així que havia obert la boca s’havien adonat que venia de fora, perquè algunes paraules que feia servir i la melodia sobre la qual les feia córrer no eren d’aquí. Coneixia prou bé la nostra llengua, però es notava que no era la seva.
Quan l’Administració imperial l’havia destinat amb nosaltres, tothom l’havia mirat i escoltat com una cosa curiosa. Sovint li feien repetir les paraules per estar segurs d’haver-lo sentit bé. No era mai per provocar-lo ni per burlar-se’n: era veritat que no se l’entenia. Després el temps li va educar les orelles, li va acostumar els ulls, i també li va posar a la boca entonacions del país. Se’l respectava perquè sabia ocupar el seu lloc i complir la seva funció, tot i que no se l’estimaven, perquè no s’acaba mai d’estimar aquell que és diferent de nosaltres i que ve de fora.
Per la pell fosca es podria haver pensat que era d’ascendència turca, però alguns afirmaven que havia nascut a Trieste, d’altres a Salònica, i d’altres que venia de la vall de l’Inn, a la província del Tirol. En realitat ningú no en sabia res. De la mateixa manera que s’ignorava si era musulmà o cristià, perquè no se l’havia vist mai acudir a l’església o a la mesquita.
En Baraj, l’Ajudant, sí que era del país. Aquí aixeques una pedra i et surt una caterva de Barajs, i això des de temps immemorials, sembla que només hi siguin ells a la regió. Per distingir els plançons del mateix llinatge els posen un nom de lloc, o el nom de pila del pare o el de la mare: Baraj dels Prats, Baraj a la Bassa, Baraj de Ludi, Baraj a la Sevia, Baraj de l’Aiguamoll, Baraj del Bosc Powo.
El nom dels homes forma el nom dels llocs, i sovint els estrangers de pas parlen del «País Baraj», o bé del «País d’Hivern», perquè aquí aquesta estació sembla que no s’acabi mai. En algunes esferes polítiques de la capital de l’Imperi, no és estrany designar també la nostra contrada com la «Província Perduda», i l’expressió amb la seva ambigüitat posa de manifest alhora la nostra posició als confins de l’Imperi i el destí que sembla esperar a la nostra terra.
L’Ajudant estava emparentat amb els Barajs de la Krajna, però només n’era cosí de tercer grau. Aquesta família, meitat bèsties, meitat homes, l’havia acollit després de la mort dels seus pares i dels seus tres germans i germanes durant el Gran Hivern de 1872, i l’havia criat a l’estable a cops de garrot i de sopa de napicol.
Reduït a una existència bàsica, sense atencions ni tendresa, no se n’havia queixat. No el van veure mai plorar. Les bufetades del Mestre d’escola, que no suportava ni el seu aire ximple ni la seva placidesa, més endavant li van semblar carícies, i l’aula un palau.
Va ser un alumne fluix però va aprendre a llegir i a escriure, a comptar, a desxifrar els mapes topogràfics. De fet això últim es va convertir en la seva passió. Era capaç de passar hores sense cansar-se resseguint amb aquells dits grossos els rivets beixos o blavosos que representaven turons i rius, les masses verdoses i fosques dels boscos, els puntejats grisos dels camins antics, les sinuositats de randa de les corbes de nivell.
En Baraj no havia pres muller i vivia amb els seus dos gossos pèl-rojos amb els ulls esquitxats d’or, dos bastards cepats de posat noble amb sang de brac i de perdiguer bavarès, i que eren tan silenciosos com ell. Els dos gossos eren inseparables. Tant era així que en Baraj no els havia posat un nom a cadascun, sinó que els deia Estimats.
(*) També el podeu trobar a l’EBiblio: https://biblioteca.ebiblio.cat/info/crepuscle-00754231 i https://biblioteca.ebiblio.cat/info/el-crepusculo-00755292
