El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir. Prop de la mitjanit, en una sala blanca de l’hospital barceloní de la Vall d’Hebron, un cap sortia del meu cos com un foc enmig d’un esbarzer. Mentre empenyia, em semblà veure en les motllures del sostre un drac que, quan el nadó esclatà en un plor estrident, ja en braços aliens, fugia per la finestra i amb la cua arrossegava les estrelles d’aquella nit clara per deixar-les caure a terra amb un cop sec. Sense gairebé adonar-me’n, distreta pensant en qui netejaria aquell desastre d’astres, tenia la meva filla sobre el pit, gelatina i miracle. «Només un segon», em van dir i, en arrabassar-me-la, em van estrènyer fort la panxa. Encara no havíem acabat. Vaig continuar donant a llum aquell foc i vaig veure, entre les meves cames, un segon cap. Em sorprengué un altre plor, que, fonent-se amb el primer, es filtrà amb l’estrèpit de mil cascades per les esquerdes del paritori. Des de damunt em van donar els meus fills, un a cada costat. I vaig voler comptar-los els dits, els de dalt, els de baix. Quan vaig arribar als vint, vaig besar el dit petit d’aquells ínfims peus de bronze brunyit.
Vaig parpellejar i, de sobte, ja no els tenia amb mi. Vaig mirar a banda i banda. Potser havien tornat a la panxa? Havien sentit aversió pel món que els havia tocat? Però sota els meus pits tot era buit. Un metge a qui no havia vist mai se m’acostà. Els bessons anaven rumb a la incubadora, on les màquines acabarien la tasca que el meu ventre havia deixat inconclusa. «Els dits hi són tots», el vaig avisar.
Quan el seguici de metges desaparegué, se’m revelà una realitat en què no havia pensat: jo havia donat a llum un nou món, perquè aquell en què els meus fills no existien havia desaparegut, i avui començava tot. El part havia obert la porta que connecta el ser i el no ser, la vida i la mort, la llum i la foscor, i jo ja no la podria tancar mai.
L’any 1942, la poeta Silvia Mistral escrigué, després de parir la seva filla: «He tornat de la mort i no he resat a Déu». Jo tampoc vaig resar a Déu, però, de la mort, en vaig tornar només a mitges.
Els grecs creien que les nostres vides estaven en mans de tres germanes, temudes i detestades alhora, les moires. Fins i tot el poderós Zeus estava sotmès a la seva voluntat. Filles de la Nit i la Foscor infernal, aquestes tres dames decrèpites expliquen, des de l’eco de la història, que les nostres vides pengen d’un fil. La més jove, Cloto, teixeix el fil de la vida; Làquesis fa girar el fus, on afegeix, al fil daurat, estam blanc per als dies feliços i negre per als infeliços, i, finalment, Àtropos, la més terrible, talla el cabdell amb unes tisores brillants i decideix el moment de la mort. El dia del seu casament, les núvies gregues intentaven aplacar-les amb flocs de les seves cabelleres fèrtils. Avui, les tres germanes donen nom a tres asteroides que orbiten entre Mart i Júpiter. No les veiem, però des de la negror de l’univers continuen filant.
Al llarg de la meva vida, la major part del temps havia aconseguit oblidar-me de les moires. Imprudent, vaig conservar tots els flocs de cabell. Però, enmig de la desmesura del part, les tres velles van prorrompre a crits a la sala sense que ningú, llevat de la nova mare, les veiés.
Els homes expressen sorpresa pel dolor que suportem les dones en donar a llum. Però poc o gens es parla d’aquest camí que emprenem ni de la terra sense retorn que veiem al final, on nosaltres i allò a què hem donat vida serem pols. Perquè, en engendrar la propera generació, les mares confirmem la nostra pròpia mortalitat, però sobretot assumim un risc de pèrdua de què mai més podrem desprendre’ns. En el moment en què el doctor em posà per primera vegada els fills sobre el pit, quan el que no era es tornà os, carn i sang, ho vaig saber: un dia, les tisores d’Àtropos tallarien el fil i la separació dels meus fills seria inapel·lable. I això, jo no era capaç d’acceptar-ho.
