Select Page
A l’altra banda de la por

A l’altra banda de la por

A l’altra banda de la por

Aquest mes llegim:

A l’altra banda de la por​ de Marta Orriols

Editorial:

Editorial Proa

Per què hem triat aquest llibre?

Perquè ens agrada la Marta Orriols per la seva manera d’acostar-se a les emocions humanes amb subtilesa però sense cap sentimentalisme tou.
• Perquè ens presenta un personatge, la Joana, que és capaç de mostrar-nos el que té d’universal i d’únic tot ésser humà. Les seves preocupacions han estat les nostres, les seves alegries, les hem viscut, les seves pors ens acompanyen.
• Perquè la novel.la ens mostra que els temes quotidians, aparentment sense importància, que formen part de la vida de tots nosaltres, són, en definitiva, el substrat de la literatura.
• Perquè, com en les seves obres anteriors, l’escriptora aconsegueix fer-nos creure que estem llegint una història “senzilla” que, no obstant, amaga una arquitectura literària ben complexa i plena de sorpreses.
• Perquè tindrem la sort de poder comentar la novel·la amb l’autora, ja que la Marta Orriols ens acompanyarà en el proper Club de lectura.

Un tastet....

L’havien trobat esquarterat dins un contenidor. Les xarxes n’anaven plenes. Deien que al cadàver li faltaven el cap i les extremitats. El cap. Es va estremir com si fos un secret només seu. Es va exposar a imaginar-s’ho per un moment. Al pensament, li arribaven a doll imatges terribles que la van obligar a retirar molt lentament la tassa d’un cafè americà que encara fumejava. Va fer lliscar el dit per la pantalla per intentar omplir-se els sentits amb qualsevol altra informació, la que fos: propostes culturals, fils insalvables amb opinions que ningú demanava, política sense estratègia, ressentiment, crits d’atenció disfressats de queixa llançats des de la solitud d’un dispositiu, desitjos de bona sort en el canvi d’etapa d’algú que deixava un diari després d’haver-hi treballat deu anys. Una estudiant havia perdut el portàtil amb la tesina a l’autobús V15 de la línia de la Barceloneta i demanava entre els seguidors que l’aplicació fes la seva màgia. Era això el que sempre la salvava, que malgrat les tribulacions d’aquesta massa incorpòria de la qual voldria no sentir-se part, algú, de tant en tant, invoqués rituals que requerien plena confiança en la humanitat. Va procurar afinar en la idea del portàtil perdut, estudiar a fons la possibilitat de fer córrer el requeriment entre els seus seguidors per tal d’apartar l’atenció del cos mutilat, però va topar de nou amb els rumors no contrastats que minuts més tard ja eren imparables: «Parla l’home que ha trobat el cadàver de l’Eixample: “Em pensava que era un maniquí”».
Es va posar la mà al pit amb esglai quan el cambrer va fer caure el marro del cafè. Van ser els cops del portafiltres contra el cantell de la galleda de les escombraries el que la va espantar. Ja feia anys que no duia l’aliança però, en situacions com aquella, encara la buscava instintivament amb el polze sobre la part interna del dit anular. Tindria petits ensurts com aquell fins ben entrada la nit. Tornant de dinar, va comentar el succés amb les companyes de restauració. Algunes ja n’estaven al cas, les que no van fer ganyotes de fàstic; amb la reunió i la intensitat de la feina se’n va acabar oblidant. De tornada a casa, durant el trajecte amb autobús, va pensar en el paisatge del Camí del Calvari de Hans van Wechelen i la necessitat d’intervenir-lo. Pensaven que l’acusat aspecte groguenc podia tenir origen en l’oxidació d’una gruixuda capa de vernís que devien haver aplicat sobre l’oli en alguna restauració antiga. Amb la vista perduda, intentava pressupostar el cost de les opcions que tenien per consolidar la policromia per tal que en destaquessin els tons ocres de l’arbre que apareix en primer pla a la pintura de l’artista flamenc. Ella ho veia plausible. L’endemà ho consensuaria amb la coordinadora de la col·lecció i, si Direcció també hi estava d’acord, ho tirarien endavant. Donar llum verda als projectes del museu la satisfeia enormement.
Distreta, observava el cel a través de les finestres de l’autobús i, amb una sensació resignada, es va fer a la idea de l’absència dels senyals inequívocs que solien marcar els canvis d’estació no feia tants anys: els dos impermeables grocs dels nens, de quan eren petits, comprats en aquell viatge a Suècia i que acostumaven a estar penjats al rebedor en aquella època de l’any, les tronades i els xàfecs de tarda a les acaballes de l’estiu, i el primer fred, que tampoc es deixava sentir aquell capvespre encara xafogós. Després va intentar recordar si el fill gran li havia dit que vindria a casa sortint de la facultat, o si era aquella nit quan tenia el sopar amb els amics. Hauria de cuinar alguna cosa per al petit, de totes maneres. Es va obligar a pensar en menjars agradables. No tenia ganes de complicar-se amb receptes sofisticades. Des que només cuinava per a ella i els nens, havia anat arraconant l’estona a la cuina que tant l’abstreia de tota la resta. Feia temps havia volgut entendre el fet d’aprendre a cuinar com un acte d’amor: rescatar el llibre de receptes de la mare poques setmanes després que traspassés, i buscar el temps i les habilitats per fer ressuscitar sabors que l’acostaven a ella. Registrar-la a la memòria a través del gust, de les olors, de la seva cal·ligrafia i els dibuixos als marges de la llibreta. La recordava sempre a la cuina. Si li parlaves mentre cuinava, et mirava des d’una distància marcada per la consideració amb allò que tenia entre mans, i si la Joana s’hagués pogut veure a través dels ulls d’algú altre, hauria trobat que, encarada al marbre de la cuina, agafava la mateixa expressió concentrada que la dona que l’havia portat al món. En el gest senzill de recollir-se els cabells, en el davantal que li atorgava una categoria nova, les mànigues de la camisa arromangades, els anells sobre la cafetera, al costat de les pastilles de vitamina D. Traces en la seva manera de fer que responien a un aprenentatge instintiu adquirit des de l’enlluernament que li generava la mare. A vegades, quan era a la cuina amb la llum tènue, si traginava el menjar o treballava la farina, es penedia de no haver-ho fet abans, no em refereixo a posar-se a cuinar, sinó a haver compartit més temps amb ells. La conservació preventiva es trobava al nucli de la seva feina; feia anys que, entre moltes altres coses, s’encarregava de supervisar l’entorn de les obres del museu per frenar el seu envelliment, per mantenir-les vives. Era bona fent-ho i, no obstant, sentia que amb els seus pares no havia sabut detectar-ne els senyals. S’havia adonat massa tard que el seu envelliment podia accelerar-se cap a la malaltia i cap a la mort. Per què no se les va enginyar per acomplir alguna cosa més autèntica amb els pares?

(*) Podeu trobar el llibre a la EBiblio: https://biblioteca.ebiblio.cat/results?limit=24&offset=0&query=allfields_txt:marta%20orriols&order=relevance:desc 

Data:

11 de desembre a les 18:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Ponent:

Marta Orriols

Espai on es realitza:

pendent

 

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Més informació:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Club de lectura: Nubosidad Variable

Club de lectura: Nubosidad Variable

Nubosidad Variable

Aquest mes llegim:

Nubosidad Variable​ de Carmen Martín Gaite

Editorial:

Editorial Anagrama

Per què hem triat aquest llibre?

Perquè aquest any es celebra el centenari del seu naixement i ens agrada commemorar al club de lectura aquests aniversaris dels autors que ens estimem.
• Perquè ens agrada, al llarg del curs, llegir alguna novel.la que puguem considerar pertanyent als clàssics per no centrar-nos només en novetats i recordar també llibres que no són novetats sinó fonaments de la nostra cultura literària.
• Perquè la Carmen Martín Gaite és una escriptora amb una exigència literària que es capaç d’amagar sota una aparent senzillesa que ens agrada especialment.
• Perquè aquesta novel.la, publicada l’any 1992 ens parla d’un temps que hem viscut la majoria de nosaltres, que al mateix temps que està a prop resulta llunyà si valorem com i de quina manera ha canviat la societat que ens envolta.
• Perquè la Carmen Martín Gaite va ser una escriptora que va voler explicar i explicar-se la manera de veure el món dels diversos models de dones que li eren contemporànies.
• Perquè la novel.la explora el món complex i ric de l’amistat d’una forma profunda i al mateix temps aparentment planera.

Un tastet....

PROBLEMAS DE FONTANERÍA

Ayer, después de casi dos meses de tiempo inseguro y chaparrones intermitentes, que según parece han sido agua bendita para el campo, estalló por fin la primavera y la sentí bullendo provocativa a través de los cristales de la ventana. Fue la sombra fugaz de una paloma la que reveló, al desaparecer, ese raudal de luz que todo lo invadía con el asalto de su llamada, un tirón anacrónico hacia aventuras ya imposibles. Me acordé de que había soñado con Mariana León. Estábamos tumbadas en el campo mirando las nubes; antes habían pasado otras muchas cosas no tan placenteras, creo que me perseguían porque estaba implicada en un atentado, y es posible que allí encima de la hierba se lo estuviera contando a Mariana, aunque no estoy segura, ni tampoco de que ella viniera conmigo cuando lo de la persecución. De los sueños aterriza uno con la cabeza tonta y siempre se han perdido cosas fundamentales. La luz que entraba por la ventana, aunque parecida a la del sueño, solamente consiguió hallar eco en la arritmia de mi respiración, como un aleteo de mariposas agonizantes.
Eduardo ya se había levantado. Sin apartar los ojos de la ventana, estuve un rato inmóvil oyendo el ruido de la ducha, que venía a aumentar mi desazón colándose por la puerta del cuarto de baño.
Odio ese cuarto de baño, aunque haya quedado precioso. El otoño pasado nos gastamos tres millones en reformarlo por todo lo alto, aprovechando para la ampliación el antiguo dormitorio de Lorenzo que se convirtió en un vestidor con pared de espejo. «Mejor dejarlo muy bien, porque la casa se revaloriza, caso de venderla —dijo Eduardo, que desde hace algún tiempo no habla más que de dinero—, ¿tú sabes lo que se paga ahora el metro cuadrado en esta zona?». Bueno, al fin y al cabo había que decidirse a levantar todas las cañerías y sustituirlas por otras de cobre para que se acabaran de una vez los conflictos con los vecinos del séptimo, ésa ya me pareció una razón de más peso. Durante años han estado subiendo a protestar por las manchas de humedad que brotaban esporádicamente en el techo de su vivienda y a exigirnos diagnóstico y remedio para lo que acabó revelándose como incurable epidemia. Los síntomas del mal, aquellas marcas imprevisibles en el piso de abajo, iban pautando —me doy cuenta ahora— el proceso correlativo de mi propia erosión, el deterioro del entusiasmo, de las ilusiones, de mi fuerza de voluntad y de mis capacidades más que discutibles como madre y esposa.
Cuando Eduardo empezó a ganar más dinero y nos mudamos a esta casa, nuestros hijos eran pequeños —Encarna nueve años, Lorenzo ocho y Amelia dos, creo— y a los vecinos del séptimo les pusieron de mote «la familia del burro flautista» porque el chico mayor se pasaba las horas muertas tocando el clarinete en su cuarto. Se le veía por la ventana del patio, aplicándose a su tarea con gesto ceñudo, sin que pueda decirse que escucharle fuera un transporte para los sentidos. Tampoco daba la impresión de que sus padres hubieran descubierto la pólvora, eran bastante protervos, y dejando aparte las enojosas cuestiones de fontanería que nos obligaban a relacionarnos con ellos, nunca había existido entre nosotros el menor asomo de cordialidad. Para mí su existencia era un tormento. Cada vez que llamaban a la puerta y se presentaba la señora del pelo teñido y los labios finos, que a duras penas encubrían el reproche bajo una sonrisa cortés, me veía asaltada por esa sensación alevosa e inconfundible que desde niña se me viene encima cuando menos lo espero como un nubarrón sobre mi alegría: la necesidad de justificarme ante otro de culpas que no recuerdo haber cometido.
—Pero ¿otra vez? No puede ser, señora Acosta, si hace cinco meses vino el fontanero, acuérdese, y se les pagó a ustedes la cuenta de los pintores. Si precisamente…
—Entonces, ¿qué me quiere decir?, ¿que lo estoy inventando? Baje conmigo y se convencerá.
Bajaba, precedida por ella, los veintiún peldaños de mármol que separan nuestras viviendas. Solía ser un trayecto silencioso. El hall lo tenían empapelado en dorado con relieves de inspiración marinera, y todo lo que se veía a través de las puertas, conforme avanzábamos por el pasillo, rezumaba la misma ostentación fría y de mal gusto, que ya llegaba al colmo en la alcoba matrimonial, toda rasos y muebles pompeyanos, por la que había que cruzar sin remedio para llegar a la meta de la discordia.
Aquellas visitas de exploración a la casa de abajo, rematadas por la consiguiente decisión de volver a llamar a un fontanero, me dejaban un rastro de inquietud que tardaba en cicatrizar, porque se sabía que la herida volvería a abrirse por otra parte el día menos pensado. Las manchas de humedad, de cuya irrupción me veía obligada a responsabilizarme, no aparecían nunca en el mismo sitio, y el esfuerzo preciso para hacerlas coincidir desde el piso de abajo con el punto culpable que las originaba requería una concentración que no me estaba permitido esquivar, pero que todo mi organismo rechazaba. Y lo peor era que la señora del séptimo se había dado cuenta, con la refinada malicia de un torturador, del dominio que ejercía sobre mis vacilantes humores a través de aquella investigación doméstica, y se gozaba en acorralarme con su interrogatorio.
—Debe ser el lavabo esta vez. ¿No tienen ustedes el lavabo en aquella esquina?
—Pues no sé, no me oriento.
Fiscalizada por los ojos azules y fríos de mi vecina, miraba al techo, como quien contempla un mapa desconocido sobre el que hay que tomar posiciones para decidir una batalla inútil.

Data:

30 d‘octubre a les 18:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

pendent

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Més informació:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es