Select Page
Història dels vertebrats

Història dels vertebrats

Història dels vertebrats

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

La història dels vertebrats 

Amb la presència de l’autora Mar García Puig

Editorials:

La història dels vertebrats ( La Magrana)

La historia de los vertebrados (Ramdom House) (*)

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè ens agrada posar-nos i posar-vos reptes i teníem ganes de sortir de les novel.les que expliquen històries per anar, per una vegada, per un camí menys transitat.

  • Perquè una de les preguntes que ens farem al llarg de la lectura és si el llibre és o no, una novel.la. I podrem parlar d’allò tan d’actualitat literària com els límits de l’auto ficció.

  • Perquè el llibre aborda d’una manera valenta temes que han estat tabú durant molt de temps, com és la veritable relació de la dona amb la maternitat i la salut mental.

  • Perquè ens sembla molt interessant com l’autora, partint d’una experiència personal rastreja a través del temps i de la història situacions i moments que, d’una manera críptica i amagada, ens estaven explicant el que avui, l’autora aborda d’una manera sorprenentment oberta.

  • Perquè comptarem amb la presència de la Mar García Puig i podrem fer-li les preguntes que un llibre tan diferent ens ha plantejat.

  • Perquè, en la seva condició de dona ex-diputada, ens pot també explicar fins a quin punt el fet de ser dona, mare i política afegeix o no, dificultat a les tasques de cadascuna d’aquestes condicions vitals.

  • Perquè el llibre és un recorregut històric i literari sobre la maternitat i la bogeria que ens posa sobre la pista d’un munt de lectures interessants.

(*) La versió castellana la podeu trobar a l’Ebiblio.

Un tastet....

El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir. Prop de la mitjanit, en una sala blanca de l’hospital barceloní de la Vall d’Hebron, un cap sortia del meu cos com un foc enmig d’un esbarzer. Mentre empenyia, em semblà veure en les motllures del sostre un drac que, quan el nadó esclatà en un plor estrident, ja en braços aliens, fugia per la finestra i amb la cua arrossegava les estrelles d’aquella nit clara per deixar-les caure a terra amb un cop sec. Sense gairebé adonar-me’n, distreta pensant en qui netejaria aquell desastre d’astres, tenia la meva filla sobre el pit, gelatina i miracle. «Només un segon», em van dir i, en arrabassar-me-la, em van estrènyer fort la panxa. Encara no havíem acabat. Vaig continuar donant a llum aquell foc i vaig veure, entre les meves cames, un segon cap. Em sorprengué un altre plor, que, fonent-se amb el primer, es filtrà amb l’estrèpit de mil cascades per les esquerdes del paritori. Des de damunt em van donar els meus fills, un a cada costat. I vaig voler comptar-los els dits, els de dalt, els de baix. Quan vaig arribar als vint, vaig besar el dit petit d’aquells ínfims peus de bronze brunyit.

Vaig parpellejar i, de sobte, ja no els tenia amb mi. Vaig mirar a banda i banda. Potser havien tornat a la panxa? Havien sentit aversió pel món que els havia tocat? Però sota els meus pits tot era buit. Un metge a qui no havia vist mai se m’acostà. Els bessons anaven rumb a la incubadora, on les màquines acabarien la tasca que el meu ventre havia deixat inconclusa. «Els dits hi són tots», el vaig avisar.

Quan el seguici de metges desaparegué, se’m revelà una realitat en què no havia pensat: jo havia donat a llum un nou món, perquè aquell en què els meus fills no exis­tien havia desaparegut, i avui començava tot. El part havia obert la porta que connecta el ser i el no ser, la vida i la mort, la llum i la foscor, i jo ja no la podria tancar mai.

L’any 1942, la poeta Silvia Mistral escrigué, després de parir la seva filla: «He tornat de la mort i no he resat a Déu». Jo tampoc vaig resar a Déu, però, de la mort, en vaig tornar només a mitges.

Els grecs creien que les nostres vides estaven en mans de tres germanes, temudes i detestades alhora, les moires. Fins i tot el poderós Zeus estava sotmès a la seva voluntat. Filles de la Nit i la Foscor infernal, aquestes tres dames decrèpites expliquen, des de l’eco de la història, que les nostres vides pengen d’un fil. La més jove, Cloto, teixeix el fil de la vida; Làquesis fa girar el fus, on afegeix, al fil daurat, estam blanc per als dies feliços i negre per als infeliços, i, finalment, Àtropos, la més terrible, talla el cabdell amb unes tisores brillants i decideix el moment de la mort. El dia del seu casament, les núvies gregues intentaven aplacar-les amb flocs de les seves cabelleres fèrtils. Avui, les tres germanes donen nom a tres asteroides que orbiten entre Mart i Júpiter. No les veiem, però des de la negror de l’univers continuen filant.

Al llarg de la meva vida, la major part del temps havia aconseguit oblidar-me de les moires. Imprudent, vaig conservar tots els flocs de cabell. Però, enmig de la desmesura del part, les tres velles van prorrompre a crits a la sala sense que ningú, llevat de la nova mare, les veiés.

Els homes expressen sorpresa pel dolor que suportem les dones en donar a llum. Però poc o gens es parla d’aquest camí que emprenem ni de la terra sense retorn que veiem al final, on nosaltres i allò a què hem donat vida serem pols. Perquè, en engendrar la propera generació, les mares confirmem la nostra pròpia mortalitat, però sobretot assumim un risc de pèrdua de què mai més podrem desprendre’ns. En el moment en què el doctor em posà per primera vegada els fills sobre el pit, quan el que no era es tornà os, carn i sang, ho vaig saber: un dia, les tisores d’Àtropos tallarien el fil i la separació dels meus fills seria inapel·lable. I això, jo no era capaç d’acceptar-ho.

Data:

25 d’abril de 2024
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

A l’horitzó

A l’horitzó

A l’horitzó

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

A l’horitzó d’Hernán Díaz

Amb la presència de la traductora al català Josefina Caball

Editorials:

A l’horitzó ( Editorial Periscopi)
A lo lejos* ( Editorial Impedimenta)

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè l’Hernán Díaz és un autor emergent, guanyador d’un premi Pulitzer que creiem que val la pena conèixer.

  • Perquè la novel.la ens fa sorprendre i agradar per la seva manera d’acostar-se a un tema, la “conquesta” de l’Oest americà, que hem conegut sempre des d’una perspectiva força allunyada de la realitat, basada en pel.lícules força infidels al que els historiadors expliquen com la realitat.

  • Perquè , sent com és una novel.la d’iniciació, ens enfronta a una realitat a la qual no estem acostumats a enfrontar-nos en aquest tipus de novel.les: la més absoluta soledat.

  • Perquè el protagonista, l’Hákan Söderström, ens captiva, no apel·lant a una sensibilitat més o menys fàcil, sinó a través de la seva obstinada manera de sobreviure sense deixar mai de banda el seu objectiu final: trobar el seu germà.

  • Perquè és un western que ens fa repensar tots els westerns que hem vist a la nostra vida….

  • Perquè tindrem la sort de que la Josefina Caball, traductora al català de l’obra, ens acompanyarà i ens obrirà els ulls a una de les facetes més importants de la creació literària. Quantes obres no hagueren pogut arribar a nosaltres sense la feina d’aquestes persones sovint oblidades!

(*) La versió castellana la podeu trobar a l’Ebiblio.

Un tastet....

El forat, una estrella esquerdada al gel, era l’única interrupció en aquella plana blanca que es fonia en el cel blanc. Gens de vent, gens de vida, cap soroll.
Un parell de mans van sortir de l’aigua i van buscar a les palpentes les vores del forat angulós. Els dits van trigar una estona a enfilar-se per les parets internes de l’obertura, gruixudes com els cingles d’un canyó en miniatura, i a arribar a la superfície. Així que van ser dalt de tot, es van enfonsar en la neu i s’hi van aferrar. Un cap va emergir. El banyista va obrir els ulls i va mirar la immensitat uniforme i infinita que s’estenia davant seu. Entre la barba i els cabells llargs i blancs se li veien blens del color de la palla. No semblava que res l’inquietés. Si li costava respirar, el vapor de l’alè es feia invisible sobre aquell fons incolor. L’home va repenjar els colzes i el pit damunt la neu poc fonda i va girar el cap.
Uns dotze homes barbuts de pell encetada i abrigats amb pellisses i impermeables l’observaven des de la coberta d’una goleta encallada al gel, a uns quants metres d’on era ell. Un dels homes va cridar alguna cosa que li va arribar com un murmuri confús. Rialles. El banyista va bufar i va fer caure una gota que tenia a la punta del nas. Comparats amb el so real i precís d’aquella exhalació (i del cruixit de la neu sota els colzes i de l’aigua que llepava la vora del forat), feia l’efecte que els sorolls apagats provinents del vaixell eren el degoteig d’un somni. Sense fer cas dels crits esmorteïts de la tripulació i aferrant-se encara al caire del forat, l’home es va girar d’esquena al vaixell i va contemplar altre cop aquell buit immens i blanc. L’única cosa viva que s’hi veia eren les seves mans.
Finalment va sortir del forat, va agafar el destraló que havia fet servir per trencar el gel i es va aturar, despullat, i va mirar amb els ulls mig aclucats el cel brillant i sense sol. Semblava un Crist vell i fornit.
A continuació, es va eixugar el front amb el dors de la mà i es va inclinar per agafar el rifle. Va ser aleshores que les seves proporcions colossals, fins llavors amagades per la immensitat blanca, es van fer evidents. El rifle, a la seva mà, semblava de joguina, i tot i que l’agafava per la boca, la culata no tocava a terra. Al costat del rifle, es va fer evident que el destraló que duia sobre l’espatlla era una destral. El banyista era tan alt i fort com es podia arribar a ser sense deixar de ser humà.
L’home nu va mirar fixament les petjades que havia deixat per anar a banyar-se al gel i les va seguir per tornar al vaixell.
Una setmana abans, prescindint del consell de la major part de la tripulació i d’uns quants passatgers que no tenien pèls a la llengua, el jove i inexpert capità de l’Impeccable havia dirigit l’embarcació cap a un estret en què s’havien acumulat plaques de gel després d’una tempesta de neu i d’una severa onada de fred, i s’hi havien quedat encallats. Com que eren a començament d’abril i la tempesta només havia interromput el desglaç que s’havia iniciat unes quantes setmanes abans, les pitjors conseqüències d’aquella situació van ser un racionament estricte de les provisions, una tripulació avorrida i enutjada, uns quants buscadors d’or malhumorats, un representant de la San Francisco Cooling Company profundament preocupat i la reputació del capità Whistler feta miques. Si bé la primavera alliberaria el vaixell, també en posaria en perill la missió: la goleta havia de recollir salmó i pells d’Alaska i després, noliejat per la Cooling Company, havia de portar gel a San Francisco, a les illes Sandwich i potser fins i tot a la Xina i al Japó. A banda de la tripulació, la majoria dels homes que anaven a bord eren buscadors d’or que s’havien pagat el passatge amb el seu esforç, arrencant, amb dinamita i a cops de martell, blocs enormes de gel de les glaceres, que després duien amb carros fins al vaixell i guardaven a la bodega coberta de palla i mal aïllada amb pells i encerats. Quan posessin el rumb cap al sud per aigües més càlides, el volum de la càrrega aniria disminuint. Algú havia assenyalat la ironia del fet que un vaixell de gel quedés encallat al gel. Ningú no havia rigut i ningú no en va parlar més.
El banyista nu encara hauria estat més alt si no hagués tingut les cames tan arquejades. Recolzant-se només per les vores externes de les plantes dels peus, com si caminés sobre rocs cantelluts, inclinant el cos cap endavant i fent oscil· lar les espatlles per mantenir l’equilibri, va avançar lentament cap al vaixell, amb el rifle a l’esquena penjat en bandolera i la destral a la mà esquerra, i amb tres moviments àgils va acostar-se al buc, va aferrar-se a la barana i va pujar a bord.
Els homes, ara en silenci, van fer veure que miraven cap a una altra banda, però no es podien estar d’observar-lo de reüll. Tot i que la seva manta era al lloc on l’havia deixada, unes quantes passes més enllà, el banyista es va quedar on era, mirant més enllà de l’orla, per sobre de tots els caps, com si estigués sol i tant se li’n donés que l’aigua del cos moll s’anés glaçant a poc a poc. Era l’únic home del vaixell que tenia els cabells blancs. Sec però musculós, el cos se li veia demacrat però alhora robust. Finalment, es va embolicar amb la manta feta a mà cobrint-se el cap com si fos un monjo, es va dirigir a l’escotilla i va desaparèixer sota la coberta.
—I dieu que aquest és el Hawk? Doncs no fa honor al nom; més que un falcó sembla més aviat un ànec moll! —va dir un dels buscadors d’or, i tot seguit va escopir per la borda i es va posar a riure.
Si abans, quan el banyista gegant encara era allà fora al gel, tots havien esclatat a riure, ara, aquella burla només va suscitar una resposta feble. Pocs van ser els homes que van deixar anar unes rialletes tímides, mentre que la majoria van fer veure que no havien sentit el comentari del buscador d’or i que no l’havien vist escopir

*********

El agujero, una estrella abierta a golpes en el hielo, era la única alteración visible en la blanca planicie fundida con el blanco cielo. Ni asomo de viento ni de vida ni de sonido.

Dos manos salieron del agua y tantearon los bordes del anguloso agujero. Los dedos, evaluadores, tardaron unos segundos en escalar las altas paredes de la abertura, que recordaban a los riscos de un cañón en miniatura, y alcanzar la superficie. Una vez sobre el borde, se clavaron en la nieve y tiraron hacia arriba. Apareció una cabeza. El nadador abrió los ojos y miró al frente, hacia la extensión sin horizonte. Tanto su largo cabello blanco como su barba estaban entreverados de mechones pajizos. Ninguno de sus gestos revelaba agitación alguna. Si le faltaba el aliento, el vapor de su respiración resultaba invisible sobre el fondo incoloro. Apoyó los codos y el pecho en la nieve aplastada, y volvió la cabeza.
Alrededor de una docena de hombres impacientes y barbudos, abrigados con pieles y lonas, lo miraban desde la cubierta de la goleta atrapada en el hielo, a unos escasos treinta metros de distancia. Uno de ellos gritó algo que llegó hasta él como un murmullo ininteligible. Risas. El nadador resopló para librarse de una gota que le colgaba de la punta de la nariz. Frente a la rica y detallada realidad de esa exhalación (y de la nieve que crujía bajo sus codos y del agua que chapoteaba contra el borde del agujero), los débiles sonidos provenientes del barco parecían filtrarse desde un sueño. Ignorando los gritos amortiguados de la tripulación y sujeto aún al borde, apartó la vista del barco y miró, de nuevo, el blanco vacío. Sus manos constituían las únicas señales de vida que alcanzaba a ver.
Salió del agujero, tomó la hachuela que había usado para romper el hielo y de pronto se detuvo, desnudo, entrecerrando los ojos ante el cielo brillante y carente de sol. Parecía un Cristo anciano y fuerte.
Tras enjugarse la frente con el dorso de la mano, se inclinó y tomó el rifle del suelo. Solo entonces pudieron apreciarse sus colosales dimensiones, pues no resultaba fácil estimar su tamaño en aquella vacía inmensidad. El rifle no parecía más grande que una carabina de juguete en su mano y, aunque lo sujetaba por el cañón, la culata no alcanzaba el suelo. Con el rifle como referencia, la hachuela apoyada en el hombro resultó ser un hacha. Aquel hombre desnudo era todo lo grande que se puede llegar a ser sin dejar de ser humano.
Observó las huellas que había dejado de camino a su baño helado y las siguió de regreso al barco.
Una semana antes, desoyendo el consejo de la mayoría de su tripulación y de algunos pasajeros francos, el joven e inexperto capitán del Impeccable había puesto proa al estrecho, donde los témpanos de hielo, cementados por una tormenta de nieve a la que siguió una severa racha de frío, terminaron por aprisionar el barco. Dado que estaban a principios de abril y la tormenta solo había interrumpido fugazmente el deshielo iniciado unas semanas atrás, las consecuencias no fueron más allá de un racionamiento estricto de las provisiones, una tripulación aburrida y molesta, unos pocos mineros contrariados, un funcionario muy preocupado de la Compañía de Refrigeración de San Francisco y la destrucción de la reputación del capitán Whistler. La primavera liberaría el barco, pero también comprometería su misión: la goleta debía cargar salmón y pieles en Alaska, y, a continuación, al haber sido fletada por la Compañía de Refrigeración, debía hacerse con un buen cargamento de hielo para San Francisco, las islas Sándwich y puede que incluso China y Japón. Al margen de la tripulación, la mayoría de los hombres a bordo eran mineros que habían pagado el pasaje con su trabajo; arrancaban a fuerza de explosivos y mazas los grandes bloques de los glaciares, que acto seguido eran transportados al barco y almacenados en la bodega sobre un lecho de heno, bajo una pobre cobertura de pellejos y lonas. Navegar de regreso al sur, surcando aguas cada vez más cálidas, mermaría el cargamento. Alguien había mencionado lo curioso de que un barco de hielo quedara atrapado precisamente en el hielo. Nadie se rio, y el comentario no volvió a repetirse.
El nadador desnudo habría sido incluso más alto si no fuera tan estevado. Pisando nada más que con la parte exterior de las plantas de los pies, como si caminara sobre piedras afiladas, inclinado hacia delante y meciendo los hombros para conservar el equilibrio, se acercó despacio al barco, con el rifle cruzado a la espalda y el hacha en la mano izquierda, y, con tres ágiles movimientos, trepó por el casco, alcanzó la borda y saltó a cubierta.
Los hombres, ahora callados, fingieron apartar la vista, pero no podían evitar mirarlo de reojo. Aunque su manta seguía donde la había dejado, tan solo a unos pasos de él, el nadador se quedó donde estaba, mirando más allá de la borda, por encima de las cabezas de los demás, como si se encontrara solo y el agua de su cuerpo no se estuviera helando lentamente. Era el único hombre de pelo blanco en el barco. Su constitución, castigada y no obstante musculosa, exhibía una delgadez extrañamente robusta. Por fin, se tapó con su manta de retales, que le cubrió la cabeza de un modo monacal, para después encaminarse a la escotilla y desaparecer bajo cubierta.
—¿Y decís que ese pato mojado es el Halcón? —preguntó uno de los mineros, y a continuación escupió sobre la borda y se rio.
Así como la primera carcajada, cuando el alto nadador estaba todavía lejos, en el hielo, había sido un rugido colectivo, esta no fue más que un manso murmullo. Solo unos pocos soltaron unas risitas tímidas, mientras que la mayoría simuló no haber oído el comentario del minero ni haberlo visto escupir.
—Vamos, Munro —suplicó uno de sus compañeros, tirándole suavemente del brazo.
—Pero si hasta camina como un pato —insistió Munro, librándose de la mano de su amigo—. ¡Cuac, cuac, patito! ¡Cuac, cuac, patito! —entonó al tiempo que anadeaba imitando los peculiares andares del nadador.

Data:

18 de gener de 2024
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Los enamoramientos

Los enamoramientos

Los enamoramientos

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

Los enamoramientos de Javier Marías

Editorials:

Alfaguara (*)

Per què hem triat aquest llibre?

– Perquè cada any intentem acostar-nos a una obra clàssica en el sentit més ampli del terme: aquells llibres que perduraran en el temps i continuaran dient-nos coses encara que passi el temps. Aquesta novel.la, estem convençuts, és un d’ells.
-Perquè Javier Marías és un important autor europeu, possiblement dels més considerats de finals de segle i mai ens havíem acostat a la seva obra, tenint-la tan propera.
-Perquè la novel.la, com totes les del autor, aborda d’una manera molt subtil molts dels temes fonamentals per l’home: l’amor, la mort, el destí, la culpa…
-Perquè, sorprenentment, és l´única obra de Marías la protagonista de la qual és una dona i en una obra tan extensa sorprèn i causa curiositat. Se n’ha sortit? No? En parlem?
-Perquè, com és habitual en l’autor, els personatges són alhora propers i estranys, ens sentim capaços d’entendre’ls i, al mateix temps, tenim una sensació de llunyania que ens el fa inexplicables. I això resulta atractiu per un lector.
-Perquè l’autor és un artesà de la llengua i cada frase està escrita amb precisió i rigor en la forma i en el fons.
-Perquè d’en Marías s’ha parlat molt de com es capaç d’iniciar totes les novel.les d’una manera que obliga al lector a continuar, i aquesta no és una excepció. Només cal que ens acostem a les primeres línies que transcrivim aquí mateix. Qui pot deixar de llegir un llibre que comença així?
(*) El podeu trobar també a l’EBibli

Un tastet....

I
La última vez que vi a Miguel Desvern o Deverne fue también la última que lo vio su mujer, Luisa, lo cual no dejó de ser extraño y quizá injusto, ya que ella era eso, su mujer, y yo era en cambio una desconocida y jamás había cruzado con él una palabra. Ni siquiera sabía su nombre, lo supe sólo cuando ya era tarde, cuando apareció su foto en el periódico, apuñalado y medio descamisado y a punto de convertirse en un muerto, si es que no lo era ya para su propia conciencia ausente que nunca volvió a presentarse: lo último de lo que se debió de dar cuenta fue de que lo acuchillaban por confusión y sin causa, es decir, imbécilmente, y además una y otra vez, sin salvación, no una sola, con voluntad de suprimirlo del mundo y echarlo sin dilación de la tierra, allí y entonces. Tarde para qué, me pregunto. La verdad es que lo ignoro. Es sólo que cuando alguien muere, pensamos que ya se ha hecho tarde para cualquier cosa, para todo —más aún para esperarlo—, y nos limitamos a darlo de baja. También a nuestros allegados, aunque nos cueste mucho más y los lloremos, y su imagen nos acompañe en la mente cuando caminamos por las calles y en casa, y creamos durante mucho tiempo que no vamos a acostumbrarnos. Pero desde el principio sabemos —desde que se nos mueren— que ya no debemos contar con ellos, ni siquiera para lo más nimio, para una llamada trivial o una pregunta tonta (‘¿Me he dejado ahí las llaves del coche?’, ‘¿A qué hora salían hoy los niños?’), para nada. Nada es nada. En realidad es incomprensible, porque supone tener certidumbres y eso está reñido con nuestra naturaleza: la de que alguien no va a venir más, ni a decir más, ni a dar un paso ya nunca —para acercarse ni para apartarse—, ni a mirarnos, ni a desviar la vista. No sé cómo lo resistimos, ni cómo nos recuperamos. No sé cómo nos olvidamos a ratos, cuando el tiempo ya ha pasado y nos ha alejado de ellos, que se quedaron quietos.
Pero lo había visto muchas mañanas y lo había oído hablar y reírse, casi todas a lo largo de unos años, temprano, no demasiado, de hecho yo solía llegar al trabajo con un poco de retraso para tener la oportunidad de coincidir con aquella pareja un ratito, no con él —no se me malentienda— sino con los dos, eran los dos los que me tranquilizaban y me daban contento, antes de empezar la jornada. Se convirtieron casi en una obligación. No, la palabra no es adecuada para lo que nos proporciona placer y sosiego. Quizá en una superstición, aunque tampoco: no es que yo creyera que me iba a ir mal el día si no compartía con ellos el desayuno, quiero decir a distancia; era sólo que lo iniciaba con el ánimo más bajo o con menos optimismo sin la visión que me ofrecían a diario, y que era la del mundo en orden, o si se prefiere en armonía. Bueno, la de un fragmento diminuto del mundo que contemplábamos muy pocos, como pasa con todo fragmento o vida, hasta la más pública o expuesta. No me gustaba encerrarme durante tantas horas sin haberlos visto y observado, no a hurtadillas pero con discreción, lo último que habría querido era hacerlos sentirse incómodos o molestarlos. Y habría sido imperdonable ahuyentarlos, además de ir en perjuicio mío. Me confortaba respirar el mismo aire, o formar parte de su paisaje por las mañanas —una parte inadvertida—, antes de que se separaran hasta la siguiente comida, probablemente, que tal vez ya era la cena, muchos días. Aquel último en que su mujer y yo lo vimos, no pudieron cenar juntos. Ni tan siquiera almorzaron. Ella lo esperó veinte minutos sentada a una mesa de restaurante, extrañada pero sin temer nada, hasta que sonó el teléfono y se le acabó su mundo, y nunca más volvió a esperarlo.

Data:

29 de febrer de 2024
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

El secret de Christine Falls / El Secreto de Christine

El secret de Christine Falls / El Secreto de Christine

El secret de Christine Falls

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

El secret de Christine Falls / El Secreto de Christine de Benjamin Black

Editorials: Brumera i Alfaguara

(El llibre el podeu trobar a EBiblio)

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè el seu autor John Banville, que quan escriu novel.la negra es disfressa de Benjamin Black, és un dels autors més interessants i prolífics de l’actualitat i acostar-nos a les seves novel.les negres és una forma de descobrir-lo

  • Perquè ens agrada proposar cada any una novel.la negra d’aquelles en les quals endevinar “qui és l’assassí” no és el més important. Ens interessen les novel.les que intenten explicar un món, una societat concreta, un moment històric determinat

  • Perquè Benjamin Black s’endinsa en un moment i en un lloc poc explorat i molt interessant: la Irlanda dels anys 50. Acaba de passar la guerra, hi ha tensions internes, la omnipresència i omnipotència de l’església catòlica la converteix en el Poder més important del país i això crea un estat de coses interessant i terrible.

  • Perquè l’autor crea un personatge, el patòleg Quirke, que fa reviure els vells detectius com Marlowe des del punt de vista diguem-ne estètic, però la història del qual, que anem esbrinant poc a poc, llibre a llibre, forma part d’una història fosca i terrible que els irlandesos encara miren de superar.

  • Perquè aquest llibre és el primer d’aquesta sèrie i estem convençuts que els amants de la novel.la negra, o fosca, o com li vulgueu dir, si no coneixien Quirke, voldran seguir llegint, per conèixer-lo millor.

 

Un tastet....

No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure-hi Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien. Mal era al despatx de Quirke, assegut a l’escriptori. Quirke va aturar-se a la sala dels cossos, a les fosques, entre les formes amortallades damunt els carretons, i el mirà per la porta oberta. Estava assegut d’esquena a la porta, inclinat endavant, concentrat, amb les ulleres de muntura d’acer, el llum de taula il·luminant-li la banda esquerra de la cara i projectant una lluïssor rosa i rabiosa que li traspassava la cloïssa de l’orella. Tenia una fitxa oberta damunt la taula, davant seu, i hi escrivia amb una dificultat peculiar. Això hauria resultat més estrany a Quirke si no hagués estat borratxo. L’escena li il·luminà un record de quan tots dos anaven junts a escola, sorprenentment clar, de Mal, concentrat com ara, assegut davant un escriptori entre cinquanta fervorosos alumnes més en una gran sala en silenci, amb un raig de llum que queia de biaix sobre ell procedent d’una finestra elevada. Un quart de segle després encara tenia aquell cap de foca llis de cabells negres engominats, escrupolosament pentinats i amb la ratlla de tiralínies.

En notar una presència darrere seu, Mal va tombar la cara i forçà la vista per inspeccionar la foscor tenebrosa de la sala de cadàvers. Quirke va esperar-se un moment i aleshores avançà, amb certa inestabilitat, cap a la llum de la porta.

Quirke –va dir Mal, reconeixent-lo amb alleujament i deixant anar un sospir exasperat–. Per l’amor de Déu.

Mal anava d’etiqueta, però inusitadament descordat: el corbatí desfet i el coll de la camisa blanca obert. Quirke, tot furgant a les butxaques per trobar les cigarretes, el contemplà, i va fixar-se en la manera com posava ràpidament l’avantbraç damunt la fitxa per tal d’amagar-la, i allò tornà a recordar-li l’escola.

Treballes fins tard? –preguntà Quirke, i féu un somriure torçat; l’alcohol li permetia de pensar que era una mostra d’enginy.

Què fas aquí? –va dir Mal, massa fort, sense fer cas de la pregunta.

Va empènyer amunt les ulleres sobre el pont humit del nas amb un cop de capciró. Estava nerviós. Quirke assenyalà el sostre.

Una festa –va dir–. A dalt.

Mal va fer cara d’especialista, amb el front imperiosament arrugat.

Festa? Quina festa? –Brenda Ruttledge –va respondre Quirke–. Una de les infermeres. El comiat.

Les arrugues del front de Mal s’aprofundiren.

Ruttledge? Tot d’una, Quirke s’avorrí. Va preguntar si Mal tenia una cigarreta, perquè li semblava que no en tenia cap de seva, però Mal tampoc no féu cas d’aquesta pregunta. Va posar-se dret, arrossegant hàbilment la fitxa, encara intentant amagar-la sota el braç. Quirke, tot i que va haver d’esforçar-se, va veure el nom gargotejat amb lletres grosses a mà al damunt: Christine Falls. L’estilogràfica de Mal era sobre l’escriptori, una Parker, grassa i negra i llustrosa, amb plomí d’or, sens dubte, vint-i-dos quirats, i més si era possible; Mal tenia gust per les coses riques, era una de les seves poques debilitats.

Data:

30 de novembre de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Loxandra

Loxandra

Loxandra

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

Loxandra de María Iordaniu

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè creiem que la Maria Iordanidu és una escriptora que hauria de ser més coneguda i,no obstant, només ara comencen a arribar a nosaltres els seus llibres gràcies a unes traduccions molt acurades.
  • Perquè l’autora va ser testimoni, i així ho demostren els seus llibres, d’una època de la història encara poc coneguda i terriblement important per l’esdevenir europeu.
  • Perquè estem segurs que ens enamorarem del personatge de Loxandra, una dona excepcional i que al mateix temps exemplifica a moltes dones que vàren viure una situació similar. L’autora es basa en la vida de la seva àvia per explicar-nos la Loxandra.
  • Perquè creiem que aquesta novel.la d’apariència fàcil, aporta més complexitat de la que sembla en un primer moment i ens durà a llegir les seves altres novel.les.

 

Un tastet....

Dice Loxandra que vino al mundo en Constantinopla, en tiempos del sultán Abdül-Mecit, «que mala muerte tenga…».

—Shhh, cállate, Loxandra, nos perderás.

—¡Oh, que Dios conceda larga vida al sultán AbdülMecit, mal rayo lo parta!

—Shhh, calla de una vez. ¿Te has vuelto loca para gritar así?

Pero Loxandra no está gritando. ¿O sí? No, está hablando en voz baja. Pero la voz baja de Loxandra resuena como una campana de Santa Sofía. Sólo los muertos no la oyen. Una voz muy grande y sonora tiene la bendita y no la puede modular.

Todo en ella es grande. Una voz grande, un corazón grande, un estómago grande, un apetito grande. Pies grandes con arco y tobillos finos, una buena base para sostener su cuerpo grande sobre la tierra. Grandes manos patriarcales, ortodoxas. Manos para ser besadas. Dedos largos y torneados, hechos para bendecir y emanar la fragancia del mahalebi y del incienso. Manos hechas para dar. «Servíos, comed», invitan sus manos abiertas sobre la mesa. «Que comas, te estoy diciendo. ¡Eso que te serviste no es nada!».

Pero sobre todo, las manos de Loxandra están hechas para cargar a los recién nacidos. Su palma parece un trono cuando abraza las nalguitas del bebé, lo levanta en alto y le canta…

Tajtiri, tajtir,

tajtiririrí, tajtiririrí,

¿adónde vas así?

Por un puñadito de ajonjolí.

¿Cuántos niños se habrán criado entre esas manos? Primero sus dos hermanos pequeños, al morir su madre. Luego el huérfano de la tía Katina. Luego sus cuatro hijastros y, por último, sus dos hijos.

Dimitrós era viudo cuando Loxandra se casó con él. Era un viudo con cuatro hijos: Epaminondas, Theódoros, Yorgos y Agathó, que todavía usaba pañales.

«Mamá» la llamó Agathó en cuanto comenzó a hablar. «Mamá» la llamó de inmediato Yorgos, que entonces debía haber tenido unos dos años. El mayor, Epaminondas, que tenía catorce, la llamó «tata», sólo Theódoros la mortificó mucho al principio. Cuando su padre estaba presente no la llamaba de ninguna manera, pero cuando no andaba por allí, se dirigía a ella con desprecio llamándola «doña Loxandra».

—Estás mejor en tu cocina, doña Loxandra.

—Si quisiera estar en la cocina, ¿te pediría permiso?

—Y momentos después, acariciándole la cabeza—: A ver, mi hijito, a ver, mi pachá. Tómate estos polvitos, tómate tu quinina para que te cures.

—Lárgate de mi cuarto. Tu lugar está en la cocina.

¿Ah, sí? Aquel día Loxandra pescó a Theódoros por la nariz, se la apretó con toda su alma y en cuanto el niño abrió la boca para respirar, le vació la quinina en la lengua. Acto seguido abandonó la habitación. Lo dejó encerrado dentro, para bien o para mal, y comenzó a bajar pesadamente la escalera gritando:

—¡Estás hecho todo un bashi-bozuk aquí dentro! ¿Eh? ¡Espérate y verás lo que voy a hacer contigo!

Pero en cuanto entró en la cocina encendió una hornilla para prepararle al muchacho el halvás que tanto le gustaba. Ése fue su primer enfrentamiento con Theódoros. Luego vino otro, y luego otro más, hasta que un buen día llegaron a las manos. Por aquel entonces Theódoros era un chico robusto de unos doce años y Loxandra se las vio negras, porque en medio de la pelea la pobre intentaba no hacerle daño, mientras el otro la golpeaba en el estómago y en el pecho.

—Óyeme tú…

—Y al cabo de un ratito, más alto—: ¡Óyeme!…

—Se enfureció Loxandra. Se le montó encima y le clavó los hombros contra el suelo—. Quieto… ¡Quieto te digo! Condenado muchachito. ¡Diablo sinvergüenza! Te voy a matar. ¡Ah! A Loxandra ese «¡Ah!» le salía stacatto. Lo lanzaba de la laringe a la cara del interlocutor como un garbanzo tostado, y uno sentía el golpetazo en la frente. Aquello quería decir «Se me ha acabado la paciencia».

Después del incidente, Theódoros esperaba un castigo de su padre y se sorprendió mucho al darse cuenta de que Loxandra no le dijo nada a Dimitrós. Tiempo después volvió a sorprenderse cuando Loxandra, por su cumpleaños, le cosió un bonito traje. Y más tarde se sorprendió de nuevo cuando Loxandra vendió un terrenito que tenía en Prínkipo1 para que Theódoros pudiera inscribirse como interno en Galatasaray y estudiar, ya que así lo deseaba su padre.

Cuando al terminar el primer cuatrimestre Theódoros volvió a casa a pasar las vacaciones de Navidad, Loxandra se precipitó a su encuentro y con las manos llenas de harina le dio la bienvenida en mitad de la calle. Eran tales sus gritos de alegría que los vecinos, asustados, se asomaron por las ventanas para ver qué estaba pasando. Theódoros se lanzó a sus brazos y le dijo «tata». A partir de entonces empezó a llamarla «tata». Y nunca más volvió a mortificarla ni a contrariarla

Data:

26 d’octubre de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es