Arxius de Club de Lectura - UNED Barcelona

Ens vèiem millor a la foscor

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

Ens vèiem millor a la foscor ( Galaxia Gutenberg)

Amb presència de l’autora:

Monika Zgustova

Per què hem triat aquest llibre?

Perquè la Monika Zgustova ens explica els grans temes de la nostra època des de la perspectiva d’haver-los hagut de viure desde la primera fila.
Perquè és una novel.la que de manera subtil aborda l’impacte íntim i a la vegada universal del desarrelament i la pèrdua.
Perquè la novel.la ens interpel·la directament en la nostra relació amb el passat i en com podem abordar-lo
Perquè parla de sentiments universals com la por, el perdó, la identitat, la família, la reconciliació, l’escolta de l’altre.
Perquè ens fa pensar en com la història personal forma part de la història del món i la història del món forma part de la nostra íntima història.
Perquè la Monika Zgustova estarà amb nosaltres compartint aquesta lectura i la seva mirada al món.

Per saber-ne més:

Aquí podreu trobar les seves col.laboracions al diari El País.
I aquí podreu enllaçar amb les seves interessants intervencions a col.loquis i conferències al CCCBUna entrevista a l’autora.

Un tastet....

Barcelona
Febrer de 2020

El carreró fosc i sinuós es va obrir en una plaça com si fos la sortida d’un laberint cap al sol. Ens trobàvem en un espai ple de tauletes de cafeteries davant de la basílica de Santa Maria del Mar i fèiem ganyotes a l’astre rei. A les escales del temple hi havia uns quants gats escalfant-se amb els últims raigs de sol de febrer; un de negre ens va passar corrent pel davant. Jo em vaig esgarrifar. El meu acompanyant va notar el meu neguit i em va mirar interrogativament.
–És tigrat i no negre –va dir quan va lligar caps.
Jo vaig seguir arrufant les celles. Devia tenir uns quaranta anys, era més jove que jo. I també més expansiu, tant de caràcter com de cos, tenia una constitució àgil i forta.
–A Barcelona hi ha més cafès que habitatges –va observar somrient–. Prenem alguna cosa?
Abans de seure es va treure l’americana com si haguéssim entrat en un local climatitzat i a mi em va fer riure perquè seguíem al carrer. Allò em va alegrar una mica, no tenia un dia gaire bo. El Mark em va fer un gest sarcàstic mentre estava enfeinat comprovant si la cadira era sòlida.
El Mark és un escriptor jueu de Nova York, del barri de Brooklyn, l’última novel•la del qual, tan aclamada, l’editorial on treballo acabava de treure la traducció al castellà. L’èxit obtingut a Nova York li havia donat confiança i havia arribat a Espanya pensant que, com si fos a l’Amèrica rural, podria despatxar amb arrogància les preguntes ingènues d’uns periodistes provincians. Però s’equivocava. A la roda de premsa es va trobar amb un nivell periodístic comparable al de la seva ciutat i de seguida va veure que no podria improvisar les respostes, cosa que el va desinflar. Seguia una mica atordit i tímid durant el passeig turístic que jo li havia proposat de fer.
–Quin pesat, aquell jove barbut amb cara de nen de la roda de premsa! M’ha burxat amb la qüestió de Trump com si fos culpa meva que arribés a president.
–L’has clissat! –vaig dir rient.
–On has après tan bé l’anglès? –em va preguntar abans de demanar una cervesa i unes olives. Jo vaig preferir un cafè.
Li vaig fer cinc cèntims de la meva vida: quan tenia setze anys, la meva família va fugir de la Txecoslovàquia totalitària concertant un viatge a l’Índia amb l’agència de viatges oficial Čedok. De Praga vam sortir una seixantena persones, en van tornar…
–Quantes creus que en van tornar, Mark?
–Quinze.
–Fred, fred.
–Quantes, doncs?
–En van tornar quatre. La meva família va ser una de les que es va perdre pels carrers plens de gent de Delhi. Des d’allà vam anar als Estats Units, on el meu pare tenia emparaulada una plaça de professor a la Universitat de Cornell.
–Que és on Nabokov feia classes i on va escriure Lolita, obra que, per cert, si no arriba a ser per l’agilitat de Vera s’hauria cremat –em va interrompre el Mark abans d’estirar-se de braços i fer un glop llarg de cervesa.
–Sí, Nabokov ensenyava allà unes dècades abans. –I deseguida vaig afegir–: Malauradament. Ja m’hauria agradat tenir-lo de professor!
Vaig continuar explicant. Als disset anys vaig entrar a la universitat i vaig estudiar a cada lloc on em va concedir una beca: a Yale, Berkeley, Harvard i Chicago, però principalment al campus d’Urbana-Champaign de la Universitat d’Illinois, que és on el pare va acabar aconseguint una càtedra i on ens vam establir. Acabats els estudis vaig decidir tornar a Europa.
–Europa és gran.
–Primer vaig anar a París. I un cop allà una feliç coincidència em va portar a Barcelona.
–No són molts trasllats, això? –va preguntar ell senseun interès real, només per fer conversa. Estava massa concentrat mirant i fotografiant l’arquitectura de pedra que ens envoltava.
Jo em vaig quedar una bona estona pensant-hi.
–Un cop marxes de la teva terra pots viure a qualsevol lloc.

Data:

18 de maig de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Será nuestro secreto

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

Será nuestro secreto (Editorial al revés)

Amb presència de l’autora:

Empar Fernández

Per què hem triat aquest llibre?

Perquè l’Empar Fernández és una autora que ens interessa per com aborda les trames de les seves novel.les, tant quan s’acosta a elles des de la mirada d’una autora de novel.la negra, com quan ho fa des del rigor de la novel.la històrica.
Perquè cada any intentem incorporar a les lectures una novel.la de les anomenades “negres” que no es limiten a una història de lladres i serenos sinó que, com fa la bona novel.la del gènere, ens enfronti a alguns dels problemes de la societat que vivim. I aquesta novel.la ho fa.
Perquè per sota d’una aparent senzillesa, l’autora ha creat una obra que no defuig la complexitat en la creació de la trama i dels personatges.
Perquè és una novel.la amb molts fils per estirar més enllà de la resolució del conflicte que planteja.

Per saber-ne més:

Per saber-ne més

Aquí tenim la presentació de la seva novel.la a la Semana Negra de Gijón.

Una taula rodona a la Semana Negra de Gijón: “¿Qué diablos debe contar la novel.la negra de hoy?”

Una entrevista a l’autora.

Un tastet....

Un tastet…

NOA

Ya no queda nadie en la sala de actos cuando Noa la abandona con el violín en su funda y las partituras bajo el brazo. Muchos de los asistentes han querido felicitarla personalmente, le han estrechado la mano y en un gesto de cariño le han revuelto el cabello negro y tan lacio que ha regresado de inmediato a su lugar. Por eso, y porque no encontraba su abrigo por ninguna parte, ha tardado tanto en poder salir. La profesora la espera en el vestíbulo para apagar las luces y cerrar las puertas de la sala mientras Noa dobla las partituras y las guarda en el abrigo rojo del uniforme escolar.

—Hasta el lunes. Y muchas felicidades. Has tocado muy bien. Has nacido para tocar a Mozart. Sabía que no me equivocaba al asignarte la sonata 21. Lo sabía —añade felicitándose a sí misma.

A pesar de que los aplausos han sido generosos y de que está satisfecha de su interpretación, las palabras de la profesora no le arrancan una sonrisa. Para desconcierto de cuantos la conocen Noa apenas exterioriza nada. Solo en algunas ocasiones, cuando está con sus amigas y lejos de los adultos, deja entrever alguna emoción. Nada estridente. Una sonrisa compartida o un leve gesto de indignación o de enfado. Eso es todo. Raramente una risa despreocupada. Tiene un control absoluto. Su rostro, redondeado y pálido como el pan sin hornear, es el de una adolescente impasible. Sus ojos rasgados, dos grandes ojales abiertos en un cutis perfecto, no permiten comprender cómo se siente.

—Gracias. Hasta el lunes —responde a media voz con la mirada baja y el negro flequillo acariciándole la frente.

Los últimos coches desfilan ya en dirección a la Diagonal cuando sale al exterior. Noa observa la larga hilera de luces traseras encendidas. Hace horas que ha anochecido sobre Barcelona y una brisa helada sube desde el mar hasta las estribaciones de Collserola. Un escalofrío recorre la espalda de Noa como si una lagartija diminuta la cruzara de parte a parte. Hunde la cabeza entre los hombros y parece más pequeña y mucho más frágil de lo que es.

La profesora la saluda con la mano antes de cerrar la verja que impide el acceso al centro y situarse al volante escapando así al relente del anochecer.

Noa comprueba el móvil. El mensaje de mamá le aconseja que regrese con Vivi. Raúl, su hermano, tiene unas décimas y no se moverán de casa. No podrá ir a buscarla.

Lo siento, cariño. No voy a sacarlo de casa con fiebre.

Te quiero.

Pero Vivi, Viviana Alarcón, la primera en la lista de clase, no toca ningún instrumento, detesta las clases de música, no ha participado en el concierto y, desde luego, tampoco ha asistido como público. Difícilmente podrá llevarla a casa. Se lo ha dicho mil veces, pero hay detalles que su madre no consigue recordar. Asegura que tiene demasiadas cosas en la cabeza y Noa quiere creer que es verdad, pero siempre recuerda todo lo que concierne a Raúl.

Tampoco puede regresar con Chantal que ha cantado una de las primeras piezas. En el coche de su amiga, uno de los últimos en arrancar, no cabía una aguja. Padres y hermanos han asistido al concierto y ocupaban todas las plazas. En otras circunstancias los padres de Chantal la habrían acompañado hasta casa, pero Noa no se ha atrevido ni a acercarse. Desde la distancia su mejor amiga la ha mirado, ha sonreído, ha aplaudido sin ruido y, frunciendo los labios, le ha enviado un beso. Ha sido su manera de despedirse antes de ocupar uno de los asientos traseros y desaparecer camino de su casa.

Noa no tiene más amigas.

En el exterior del centro no queda casi nadie. Ni Gabriel, el conserje, que vive en una casa anexa al polideportivo. Nadie.

La noche es desapacible, hace frío y no tardará en llover. Padres, alumnos y profesores desaparecen sin perder tiempo.

A Noa le duele que su madre no haya previsto que se encontraría sola. Siente rabia, está enfadada y dolida y piensa en cómo hacerle saber que está muy disgustada. Apenas responderá cuando al llegar a casa Aitana quiera saber cómo ha ido el concierto, quizás incluso se niegue a cenar. Eso estaría bien. Desde luego no le explicará que todos la han felicitado y que su tutora la ha abrazado emocionada. Se encerrará en su habitación y no responderá cuando le pida que abra. Eso le dolerá, está segura. Chantal lo hace a menudo, pasa horas sin hablar con nadie. Su madre siempre acaba por disculparse.

Noa echa a andar estrechando la funda del violín contra su pecho. Ha de caminar hasta alcanzar la Diagonal, localizar en la gran avenida la parada de autobús y esperar que llegue el que le conviene. Podría pedir un taxi, pero solo lleva cinco euros y sabe que cuestan una pasta. Además, quizás a mamá no le parezca bien. Sabe que no quiere que se comporte como una cría consentida. Aitana no siempre está de buen humor y a veces Noa no sabe qué pensar. Cuando Raúl está enfermo su madre pierde el mundo de vista, se transforma. Si se trata de Raúl el resto del mundo deja de importar.

Si Víctor Renom, su padre, no estuviera de viaje en el sur de Francia, la habría venido a esperar, le habría estampado un par de besos y ahora estarían ya llegando a casa. Quizás incluso habría asistido al concierto y seguro que la habría felicitado. Él se declara un inútil y admira su facilidad para tocar un instrumento, se lo ha dicho más de mil veces. Muchas más. A Noa le encanta oírlo.

En la pendiente que la acerca a la ciudad la acera es ancha y las farolas están muy distanciadas y Noa Renom, que viste todavía el uniforme gris y rojo del Saint Michael’s School y carga con el violín, camina tan deprisa como puede. Una silueta diminuta en mitad de la nada. Alguna vez ha bajado la misma cuesta de la mano de Chantal, ambas con los brazos extendidos como si fueran a despegar en cualquier momento. Siempre ha sido divertido. Ahora aprovecha el desnivel para coger velocidad.

Unas gotas grandes como monedas antiguas se estrellan contra la acera y retumban en la funda del violín. Son pocas, pero suenan como pisadas a su alrededor. Una de ellas se desliza frente abajo hasta su nariz. Quisiera retirarla, pero no puede detenerse. No a oscuras y a solas. Se estremece y aprieta el paso. Corre casi sin tocar el suelo, como si volara. No hace el menor ruido. Es menuda y ágil y avanza muy deprisa. Desde que era pequeña Víctor la llama «su ratita» porque es rápida y silenciosa. Siguió haciéndolo cuando comprobó que la niña llegada de muy lejos sumaba años, pero apenas crecía, cuando constató que habiendo alcanzado la pubertad Noa continuaba pareciendo una criatura de corta edad y que siempre se movía con cautela.

Lo hace con cariño, pero ella preferiría algo más poético, algo relacionado con flores, mariposas o deslumbrantes estrellas que cuelgan del cielo. Aun así, adora que Víctor la llame «su ratita».

Nadie camina delante de Noa, tampoco se cruza con nadie. Solo un par de coches la adelantan sin detenerse. No queda ni un alma en las proximidades. Está completamente sola en unas calles en pendiente en las que no hay ni cafeterías, ni tiendas ni restaurantes. Por no haber no hay ni edificios de viviendas, solo algunas casas muy alejadas unas de otras y cercadas como pequeñas fortalezas. Calles desiertas de zona alta. Por no haber apenas hay luz que ayude a caminar.

Data:

30 de març de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

El País dels altres

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

El País dels altres (Angle Editorial)

De l’autora:

Leila Slimani

Per què hem triat aquest llibre?

Perquè l’escriptora ja ens va interessar i entusiasmar quan la vam descobrir en la primera novel.la publicada al nostre país –Chanson Douce- que va guanyar l’important premi Goncourt.
Perquè després ha continuat sorprenent-nos amb els llibres que ha anat publicant convertint-se en una de les més importants i trencadores escriptores en llengua francesa.
Perquè El país dels altres és una excel.lent novel.la que ens enfronta a un temps i una temàtica de les que ens remou pel que té d’universal i propera.
Perquè aborda des d’una mirada sorprenent el procés descolonitzador del Marroc: el punt de vista d’una francesa casada amb un marroquí (que novel.la la història fascinant de l’àvia de l’autora)
Perquè el llibre és el primer d’una trilogia, el segon volum de la qual ja ha estat editat en francès, i ho serà pròximament en català i castellà, on l’autora s’enfrontarà a la història dels seus pares i la seva pròpia, i abordarà un tema de tant interès i tanta actualitat com el tema de les segones i terceres generacions de fills de l’emigració.
Perquè en els llibres de la Leila Slimani el fons, que és importantíssim, no fa que oblidem mai què la literatura és fons i forma i en ells és tan important el que s’explica com el com s’explica.
Perquè el llibre, va guanyar el Premi Llibreter de l’any 2021 que –ja us ho hem dit altres vegades- és un premi que ens genera molta confiança.

Per saber-ne més:

Per saber-ne més

Aquí teniu una llarga entrevista amb l’autora publicada a Jot Down.

Aquí podreu trobar una interesantíssima conversa amb l’Emili Manzano al CCCB: totalment recomanable si voleu conéixer l’autora

Un tastet....

Un tastet…

El primer cop que la Mathilde va visitar la granja, va pensar: «És massa lluny». Un aïllament tan gran la neguitejava. En aquella època, l’any 1947, no tenien cotxe i havien recorregut els vint-i-cinc quilòmetres que els separaven de Meknès en una vella tartana conduïda per un gitano. L’Amine no prestava atenció a la incomoditat de la banqueta de fusta ni a la pols que feia tossir la seva dona. Només tenia ulls per al paisatge i es mostrava impacient per arribar a les terres que el seu pare li havia confiat. El 1935, després d’anys de feina com a traductor a l’exèrcit colonial, Kadour Belhaj havia comprat aquestes hectàrees de terres cobertes de pedres. Havia explicat al seu fill que tenia l’esperança de convertir-la un dia en una explotació esponerosa que podria nodrir generacions de fills Belhaj. L’Amine recordava la mirada del seu pare, la veu que no li tremolava quan exposava els seus projectes per a la granja. Arpents de vinyes, li havia explicat, i hectàrees senceres destinades al conreu de cereals. A la part més assolellada del turó, caldria construir una casa envoltada d’arbres fruiters i algunes fileres d’ametllers. En Kadour estava orgullós que aquesta terra fos seva. «La nostra 14 terra!» Pronunciava aquestes paraules no a la manera dels nacionalistes o dels colons, en nom de principis morals o d’un ideal, sinó com un propietari feliç del seu dret adquirit. El vell Belhaj volia ser enterrat aquí i que també hi fossin enterrats els seus fills, que aquesta terra l’alimentés i acollís la seva darrera llar. Però va morir el 1939, quan el seu fill estava enrolat a l’exèrcit dels espahís i lluïa amb orgull el barnús moresc i el sirwal. Abans de partir cap al front, l’Amine, el fill gran i ara cap de família, va llogar la finca a un francès originari d’Algèria. Quan la Mathilde va preguntar de què havia mort aquest sogre que no havia conegut, l’Amine es va tocar l’estómac i va acotar el cap en silenci. Més tard, la Mathilde va descobrir el que havia passat. Kadour Belhaj patia, des que havia tornat de Verdun, de mals de ventre crònics, i cap guaridor marroquí o europeu havia aconseguit curar-lo. Ell, que presumia ser un home de raó, orgullós de la seva educació i del seu talent per a les llengües estrangeres, s’havia arrossegat, avergonyit i desesperat, fins al soterrani que ocupava una chouafa. La bruixa havia intentat convèncer-lo que estava embruixat, que algú li volia mal, i que aquest dolor era obra d’un enemic poderós. Li havia lliurat un full de paper plegat en quatre que contenia un polsim de color groc safrà. El mateix vespre s’havia begut el remei dissolt en aigua i havia mort poques hores després enmig d’uns dolors terribles. A la família no li agradava parlar-ne. Els feia vergonya la ingenuïtat del pare i les circumstàncies de la seva mort, perquè l’oficial venerable s’havia buidat al pati de la casa deixant la seva gel·laba blanca xopa de merda.

Aquell dia d’abril del 1947, l’Amine va somriure a la Mathilde i va apressar el cotxer, que fregava l’un contra l’altre els seus peus bruts i descalços. El camperol va fuetejar la mula amb un vigor renovat i la Mathilde va fer un bot. La violència del gitano la indignava. Feia espetegar la llengua, «Ra», i abatia el fuet contra el llom esquelètic de la bèstia. Era primavera i la Mathilde estava embarassada de dos mesos. Els camps estaven coberts de calèndules, malves i borratja. Un vent fresc agitava les tiges dels gira-sols. A banda i banda de la carretera es trobaven les propietats dels colons francesos, instal·lats aquí des de feia vint o trenta anys, i les seves plantacions s’estenien pels pendents suaus fins a l’horitzó. La majoria venien d’Algèria i les autoritats els havien concedit les millors terres i les superfícies més grans. L’Amine va estendre un braç i va posar l’altra mà en visera sobre els ulls per protegir-se del sol del migdia i contemplar la vasta estesa que s’oferia davant seu. Amb el dit índex, va mostrar a la seva dona una avinguda de xiprers que vorejava la propietat de Roger Mariani, que havia fet fortuna en el vi i la cria de porcs. Des de la carretera, no es podia veure la casa principal ni tampoc els arpents de vinyes. Però a la Mathilde no li costava imaginar la riquesa d’aquest pagès, riquesa que l’omplia d’esperança sobre la seva pròpia sort. El paisatge, d’una bellesa serena, li recordava un gravat penjat damunt del piano, a casa del seu professor de música a Mulhouse. Va recordar les seves explicacions: «Això és la Toscana, senyoreta. Un dia potser anirà a Itàlia». La mula es va aturar i es va posar a pasturar l’herba que 16 creixia a la vora del camí. No tenia cap intenció de pujar el pendent que tenia al davant i que estava cobert de grans pedres blanques. Furiós, el cotxer es va redreçar i va descarregar una pluja d’insults i cops sobre la bèstia. La Mathilde va sentir com les llàgrimes li pujaven a les parpelles. Va intentar contenir-se i es va arrapar al seu marit, que va trobar la seva sensibilitat fora de lloc. «Què et passa?», va preguntar l’Amine. —Digues-li que deixi de pegar aquesta pobra mula.» La Mathilde va posar la mà a l’espatlla del gitano i el va mirar com una criatura que intenta amansir un pare furiós. Però el cotxer va redoblar la violència. Va escopir a terra, va alçar el braç i va dir: «Vols tastar el fuet tu també?». L’humor va canviar i també el paisatge. Van arribar al cim d’un turó de flancs pelats. Res de flors ni de xiprers, amb prou feines algunes oliveres que sobrevivien al mig del pedregar. Una impressió d’esterilitat total emanava d’aquell turó. Aquí no som a la Toscana, va pensar la Mathilde, sinó al Far West.

(*) Podeu trobar també el llibre, tant en català com en castellà, a l’EBiblio.

Data:

23 de febrer de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Una casita junto al río

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

Una casita junto al río

Amb presència de l’autor:

Genaro Villagrasa

Per què hem triat aquest llibre?

• Perquè ens apropa a un temps i un país que han estat els nostres i sovint sembla que s’hagin perdut enmig de la desmemòria.
• Perquè és una novel.la que parla de vides de gent corrent, com nosaltres o com els nostres veïns, però al mateix temps és una novel.la històrica ubicada molt a prop d’on ens reunirem per parlar-ne.
• Perquè podrem conèixer més del que ha significat el moviment veïnal al país i a la ciutat.
• Perquè en Genaro Villagrasa ha volgut acompanyar-nos per explicar-nos la gènesi de la novel.la i la realitat que s’hi amaga.

Per saber-ne més:

Qui és Genaro Villagrasa Alcaide?

En la seva faceta d’activista social ha participat de manera intensa en el moviment associatiu de Barcelona. En 1976 va ser cofundador de l’associació de veïns Pi i Margall del barri de Baró de Viver, exercint una àmplia tasca reivindicativa en pro de les millores per al veïnat que van culminar amb la seva participació en la promoció de la transmutació de la zona, obra de gran envergadura, desenvolupada entre 1985 i 2000, que va suposar la remodelació urbanística total del barri número 73 de Barcelona, una operació recollida en el llibre *Baró de Viver: la transformació d’un barri”, del qual és coautor. Va formar part de la Coordinadora d’Associacions de Veïns del districte de Sant Andreu i de la junta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. La seva labor en el barri i el moviment veïnal del districte li van valer la concessió de la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2000.

Responsable i coordinador de la revista local La Marquesina durant les dues etapes que es va editar (1985-86 i 1998-99). Ha publicat nombrosos articles tant en aquesta revista com en la sindical Endavant. Actualment treballa en una obra que recull el procés històric de les Cases Barates de Baró de Viver, des de la seva fundació en 1929 fins a l’any 1958, primera part d’una previsible trilogia que abastarà la història completa de la localitat des de la seva fundació fins a l’actualitat. Una casita junto al río és la versió novel·lada d’aquesta primera part, centrada en els avatars d’una família obrera en el Tercer Grup de Cases Barates durant l’època compresa entre la instauració de la República i el final de la Guerra Civil espanyola.

(Una crítica a la novel.la publicada per Joan Pallarés al revista digital Andreuenc )

Baró de Viver ja té la seva novel·la. Genaro Villagrasa ha escrit ‘Una casita junto al río’ (Circulo Rojo Editorial, desembre 2021), una història novel·lada dels orígens del barri, d’aquelles Cases Barates, en la seva primera dècada d’existència, des de la construcció i inauguració el 1929, l’arribada dels seus primers veïns, la vaga de llogaters, la República i els anys de la guerra, fins al triomf del franquisme el 1939.

L’autor, en Genaro Villagrasa, ha viscut tota la vida al barri ja que la seva família va ser de les primeres en arribar. Ell no només en coneix la història del Baró de Viver i la va donar a conèixer en l’obra ‘Baró de Viver: La transformación de un barrio’, llibre del qual va ser coautor, sinó que és autor de nombroses col·laboracions a la revista local La Marquesina, que coordinà en dues èpoques;

També ha viscut la història del barri ja que moltes vegades la va protagonitzar com a persona capdavantera com en la fundació, el 1976, de l’Associació de Veïns o va liderar entre 1985 i el 2000 les reivindicacions que transformaren aquelles velles Cases Barates, rònegues i precàries, en uns habitatges moderns i en condicions.

En Genaro Villagrasa l’any 2000 va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona en reconeixement a la seva tasca. Aleshores, tot i seguir vinculat a la lluita sindical i a la recercà històrica del barri, sent ben jove encara, va fer un pas al costat, donant pas a la renovació del moviment veïnal al barri amb noves cares i noves idees.

En Genaro segueix treballant i preparant la història del seu barri en majúscules però, entre tant, ens ofereix una versió novel·lada d’una família, la dels Quintana, que sense feina ni aixopluc van ocupar a la brava una d’aquelles casetes noves construïdes en el terme de Santa Coloma de Gramenet, llindant amb Sant Andreu de Palomar, plens d’esperances en aquella república que acabava de néixer.

Però la vida en un barri lluny de tot arreu i més enllà d’on Nostre Senyor va perdre les espardenyes, no va ser gens fàcil. L’autor ho explica amb saviesa, barrejant fets reals amb ficció, grans esdeveniments d’aquells anys amb el seu ressò en la vida distant a la riba dreta del Besòs, entroncant els grans personatges d’aquella dècada històrica, amb els humils oblidats per la fortuna.

A la novel·la, que és històrica però no embafa amb dades, sinó que retrata més la vida real i quotidiana que no pas els clixés èpics d’aquells anys, s’esmenten personatges com mossèn Clapés, o figuren el mestre Gibert, la Penya Ras, l’Avenç, els metges Vilaseca o Cararach, la farmàcia Franquesa, gent de Sant Andreu o de Santa Coloma, personatges del barri i els Quintana, amb els fills que en una dècada passen d’infants a joves, fent un retrat ben precís i irònic de l’efervescència revolucionaria d’aquells anys i les contradiccions de les doctrines mal digerides.

Sobre l’autor cal afegir que Genaro Villagrasa ha estat tota la seva vida una persona dedicada a l’acció i a la gestió dins del moviment veïnal i sindical, i per cert sempre amb uns resultats prou satisfactoris. Persona amb una gran curiositat i inquietuds culturals, al llarg dels anys ha sabut formar-se i preparar-se i, tot i no haver gaudit de formació acadèmica, sens mostra com un bon escriptor.

Com a bon comunicador, sempre a la novel·la s’expressa en un llenguatge planer i entenedor i d’una manera pulcre i precisa, amb cura, en un llenguatge que no és el de la literatura actual, sinó com s’expressaven els seus protagonistes en aquell temps, però sense barroquismes retòrics, a cada frase les paraules justes i ni una més, i amb un lèxic tant generós com espontani, sense una sola paraula rebuscada.

Genaro Villagrasa, en la seva primera novel·la ens sorprèn agradablement per la qualitat literària, amb un enginy innat, treu partit de un paisatge, una vida, unes situacions, uns ambients, que qualsevol escriptor defugiria, literàriament gens agraïts, però que ell recrea amb el mestratge de qui els coneix tant bé que sap des de quin angle els pot enfocar.

Sobretot ‘Una casita junto al río’ manté viva l’atenció des de la pàgina primera fins a la 314 que és la darrera, no decaient ni un sol moment gràcies a que Genaro Villagrasa sap mantenir la curiositat del lector gràcies a la constant presència de frases rematades per un humor fi i irònic, a vegades agredolç, de manera que el somriure per la situació provoca encara més interès per l’acció que la continua.

Finalment confesso que llegint certs passatges de ‘Una casita junto al río’, esclafint espontàniament una rialla, he tingut la sensació de recular al inicis de la meva adolescència, quan fa més de mig segle vaig llegir ‘Donde la ciudad cambia su nombre’, de l’admirat Paco Candel.

La situació política era diferent, però la vida en el barraquisme o les Cases Barates als anys quaranta i cinquanta, no havia canviat gaire de la que ens descriu als anys trenta i ambdós autors, Candel i Villagrasa, autodidactes i crescuts en ambients similars, tot i que amb la diferència d’una generació, tenen força similitud fins i tot en la força expressiva.

Un tastet, perquè ens vinguin més ganes de llegir….

Donde Cristo perdió el gorro (1931)

Hacía pocos meses que se había declarado la República, pero este hecho pasó desde aquel mismo instante al desván de lo intrascendente para el devenir cotidiano de la familia Quintana. Ellos formaban parte del pelotón de los sin pan: en paro y con hambre. No es que fueran pobres de solemnidad, es que eran obreros: obreros paupérrimos, ¡eso sí!

Ahora, además, en otro giro de tuerca en su racha de mala suerte, se habían quedado sin el techo que los cobijaba.

El cabeza de familia, un robusto hombretón al que la vida había zarandeado y maltratado, confiriéndole un anticipado aspecto de cincuentón, llegó a Barcelona en 1918. Tenía entonces veintitrés años y venía huyendo del mundo de la minería murciana, ya de por sí duro y que en su pueblo de La Unión mostraba signos de agotamiento; sin perspectivas de futuro, comenzaba el éxodo de él y otros cientos de murcianos que se añadían a los que antes lo habían hecho y a los millares que se sumarían en la siguiente década. Se encontró en Cataluña con otro tipo de sociedad totalmente diferente y desconocida para él. La súbita visión de los grandes edificios y espaciosos parques, los comercios y los cafés, las fábricas y las bóbilas, los coches y los tranvías, los teatros y los cines, junto al ajetreo que bullía en la gran urbe, y la ostentación que a su juicio exhibían los adinerados, le nubló la vista y el entendimiento, haciéndole creer que pronto se haría con mucho dinero. Poco tardó en comprobar que no, que en ningún sitio 12 daban pesetas por tres reales. Era el menor de diez hermanos, y nunca supo si la elección de su nombre fue por obra y gracia de su padre, que era muy de la broma, o de su madre, que a medida que le nacían los hijos le crecía la mala leche, el caso es que le bautizaron como Fortunato. Haciéndose llamar Fortu disimulaba y de paso procuraba engañar al destino.

Los padres de la esposa de Fortunato tampoco estuvieron muy inspirados cuando la bautizaron. La llamaron Visitación; casi seguro que fue debido a que llegó de manera imprevista, sin avisar ni ser anunciada, como la visita inesperada y molesta del cuñado gorrón que un buen día aparece con la intención de quedarse.

Visitación, aunque compartía una trayectoria y unos orígenes similares a los de su marido, puesto que llegó a Barcelona el mismo año que Fortunato y también era una inmigrante, en su caso del ámbito rural aragonés, parecía la antítesis de este, al menos durante los primeros años de convivencia; frente a la manera de ser, fatalista, condescendiente e indecisa del uno, disimulada con una capa de bravuconería, el carácter enérgico, espontáneo y guerrero de la otra. Era una mujer echada para adelante que afrontaba de cara los problemas, así que a nadie le extrañaba que a menudo él le dijera: «¡Pero qué güevos tienes, Visi!»; a lo que ella, de manera invariable, respondía con uno de sus innumerables refranillos adaptado a las circunstancias: «El que hace un cesto hace ciento, si tiene mimbres y tiempo», «La sangre se hereda, y el vicio se apega» o «Si a tu suegra vieras arder y en tu culo un avispero, ¿dónde acudirías primero?», por poner algunos ejemplos, ya que era impresionante la cantidad de máximas, sentencias y dichos que acumulaba y disparaba.

Que su hombre, poco cultivado y un punto bruto, por cierto, quería decir «valor» y no «falta de feminidad» al referirse a los «huevos» de Visitación, lo demostraban los cuatro hijos que ésta había parido.

El hijo mayor, Diego, tenía doce años y le estaban buscando un oficio donde meterlo de aprendiz, ya que era una edad apropiada para empezar a trabajar; su madre pregonaba: «Es honrado y muy trabajador. Y se sabe las cuatro reglas». Trabajador sí que era el chaval; honrado, depende de qué se entendiera por honradez; y en cuanto a matemáticas, sabía sumar y restar, a duras penas multiplicar y las divisiones se le atragantaban. Sin embargo, despertaba en los demás una cierta sensación de aprecio y confianza. Era vivaz y muy ingenioso, lo que no es de extrañar, ya que había tenido que aprender a valerse por sí mismo, a pesar de su corta edad, para poder echar un cable en casa cuidando de sus hermanos. Le seguía su hermano Francisco, al que en un principio llamaron Francisquico, para luego derivar en Quico. Ya que no podían ahorrar otra cosa, al menos ahorraban sílabas. Contaba con diez años de edad y era un crío inquieto e hiperactivo que siempre intentaba ir tras los pasos de su hermano mayor, al que procuraba emular. Ambos se llevaban muy bien con su hermana Amparo, Amparito para todos, que tenía dos años menos que Quico y era de aspecto delgado y menudo, aparentando una falsa fragilidad que no se correspondía con la actividad que era capaz de desplegar y la fortaleza con la que la realizaba, heredada de su madre. La criatura, cuando no hacía lo que más le agradaba, que era asistir a la escuela, ayudaba a su madre con las faenas de la casa y el cuidado de la más pequeña, Pilarín, de solo dos años.

Un chucho famélico y tres pájaros completaban la familia.

Data:

15 de desembre de 2022
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Mares i fills

Inici » Club de Lectura

Aquest mes llegim:

Mares i fills (Galaxia Gutemberg)

De l’autor:

Theodor Kallifatides

Per què hem triat aquest llibre?

• Perquè Theodor Kallifatides ha estat una de les millors descobertes literàries dels darrers anys. Malgrat el seu llarg recorregut literari, només ara comencem a conèixer-lo
• Perquè la seva manera d’enfrontar-se a la història en general i a la seva història petita i íntima ens ha captivat, en aquest llibre especialment, però també en d’altres com “Una altra vida encara” o “El passat no era un somni”.
• Perquè ens enfronta a uns fets del passat que, tanmateix, encara ens interpel·len com és el tema dels refugiats, de la immigració, del desarrelament, de l’arrelament en un lloc diferent.
• Perquè malgrat no ser, exactament, una novel·la es llegeix amb la fruïció i l’emoció d’una història de ficció.
• Perquè, en el fons, Kallifatides, explica moltes coses de la nostra vida i la nostra manera d’entendre les relacions personals i familiars.

Un tastet, perquè ens vinguin més ganes de llegir….

Inici de trajecte

Quan era petit, estava convençut que em moriria abans que la mare, segons el principi que l’arbre sobreviu al fruit.

Amb el temps vaig entendre la successió correcta, o almenys natural, de les coses, quan em vaig topar amb un altre problema: com seria capaç de donar-li un disgust tan gran com la meva mort?

Aquesta reflexió em va fer atent i assenyat. Els meus jocs mai no havien estat particularment agosarats, normalment intentava quedar-me a prop seu, una cosa que sovint em recorda quan li telefono els dissabtes.

Ella viu a Atenes. Jo, a Estocolm, des de fa uns quaranta-tres anys.

Aquestes telefonades són una tradició entre nosaltres. El millor és fer-les al matí, quan s’acaba de llevar i està asseguda, abraçada al cafè. És així com agafa la tassa, repenjant-la sobre l’estómac. Beu el cafè a glops petits, molt petits, de por que sigui amarg. El mínim són tres cullerades de sucre.

—Hola, mama, soc jo —⁠li dic, quan aixeca l’auricular. Si està de bon humor, em contesta amb alguna rima. Si no està de bon humor, se n’hi posa.

—Mira que bé, és el meu fill petit, que és a l’estranger, i ara a la mama truca, que és una vella xaruga.

Algú potser dirà que sempre és la mateixa cantarella, però no l’és. Als seus noranta-dos anys, encara té la capacitat de jugar amb les paraules. Immediatament amolla el seu greuge.

—Tu, que encara no te m’havies desenganxat de les faldilles, i tan lluny que te’n vas anar.

No m’acusa, però no ho pot entendre. Ni jo tampoc no ho he entès. Vaig marxar de la meva pàtria, però, què volia deixar exactament al meu darrere?

Això ja no ho discutim més. Les coses són com són. La mare ho sap. Sempre ho ha sabut. No ho té al moll de l’os, això. Al moll de l’os hi té l’estoïcisme heretat, el talent de fixar-se en les petites alegries que alleugereixen les grans penes. La tassa calenta de cafè que descansa sobre el seu estómac és una bomba atòmica d’alleujament, sobretot amb quatre culleradetes de sucre.

En poques paraules, com que tots dos sabem que les coses són així, parlem d’altres temes.

Enguany he fet seixanta-vuit anys i la mare, noranta-dos.

«No soc el desencadenant principal de la Gran Guerra, però vaig néixer l’any en què va començar», diu de tant en tant, amb aquell seu distanciament irònic que evita que les sensacions la dominin.

Hem envellit tots dos i ja és hora de fer el que sempre he volgut fer: escriure sobre ella.

No volia fer-ho en vida seva. Tanmateix, ara em sembla que no tinc cap més remei. La mort se’ns atansa, a l’un i a l’altra. Quina de les dues morts farà la gambada més llarga, no tinc cap manera de saber-ho.

Dit d’una altra manera, estic obligat a escriure sobre la mare en aquest moment, tenint en compte que és possible que ella ho llegeixi. Probablement en sortirà un text ben diferent. En aquest moment, no sé pas quina mena de text serà.

Quan el pare va morir, vaig escriure un llibre. Al cap d’uns quants anys, quan vam traslladar la sepultura, en vaig escriure un altre.

Va ser difícil, però no tant com ara. El pare se n’havia anat. La seva vida s’havia acabat. El seu llibre ja estava escrit, per dir-ho així.

En canvi, la mare viu. I de quina manera!

Una vegada més, em preparo per baixar cap a Atenes. Aquest cop m’enduré la llibreta de notes. He preparat unes quantes preguntes que li hauré de fer. Això em neguiteja i no m’agrada gens. No vull utilitzar la mare com si fos un material. El fill que hi ha a dintre meu vol estar amb ella com abans, amb aquella agradable manca d’objectius. Seure al balcó, escoltar com rondina sobre el govern, o perquè la vida és molt cara, o que em llegeixi el pòsit de la tassa.

L’escriptor que duc a dintre vol una altra cosa. Posar per escrit cada moviment, cada conversa que té. Com m’afectarà, això? Com l’afectarà a ella quan comprengui que l’estic investigant?