No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure-hi Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien. Mal era al despatx de Quirke, assegut a l’escriptori. Quirke va aturar-se a la sala dels cossos, a les fosques, entre les formes amortallades damunt els carretons, i el mirà per la porta oberta. Estava assegut d’esquena a la porta, inclinat endavant, concentrat, amb les ulleres de muntura d’acer, el llum de taula il·luminant-li la banda esquerra de la cara i projectant una lluïssor rosa i rabiosa que li traspassava la cloïssa de l’orella. Tenia una fitxa oberta damunt la taula, davant seu, i hi escrivia amb una dificultat peculiar. Això hauria resultat més estrany a Quirke si no hagués estat borratxo. L’escena li il·luminà un record de quan tots dos anaven junts a escola, sorprenentment clar, de Mal, concentrat com ara, assegut davant un escriptori entre cinquanta fervorosos alumnes més en una gran sala en silenci, amb un raig de llum que queia de biaix sobre ell procedent d’una finestra elevada. Un quart de segle després encara tenia aquell cap de foca llis de cabells negres engominats, escrupolosament pentinats i amb la ratlla de tiralínies.
En notar una presència darrere seu, Mal va tombar la cara i forçà la vista per inspeccionar la foscor tenebrosa de la sala de cadàvers. Quirke va esperar-se un moment i aleshores avançà, amb certa inestabilitat, cap a la llum de la porta.
–Quirke –va dir Mal, reconeixent-lo amb alleujament i deixant anar un sospir exasperat–. Per l’amor de Déu.
Mal anava d’etiqueta, però inusitadament descordat: el corbatí desfet i el coll de la camisa blanca obert. Quirke, tot furgant a les butxaques per trobar les cigarretes, el contemplà, i va fixar-se en la manera com posava ràpidament l’avantbraç damunt la fitxa per tal d’amagar-la, i allò tornà a recordar-li l’escola.
–Treballes fins tard? –preguntà Quirke, i féu un somriure torçat; l’alcohol li permetia de pensar que era una mostra d’enginy.
–Què fas aquí? –va dir Mal, massa fort, sense fer cas de la pregunta.
Va empènyer amunt les ulleres sobre el pont humit del nas amb un cop de capciró. Estava nerviós. Quirke assenyalà el sostre.
–Una festa –va dir–. A dalt.
Mal va fer cara d’especialista, amb el front imperiosament arrugat.
–Festa? Quina festa? –Brenda Ruttledge –va respondre Quirke–. Una de les infermeres. El comiat.
Les arrugues del front de Mal s’aprofundiren.
–Ruttledge? Tot d’una, Quirke s’avorrí. Va preguntar si Mal tenia una cigarreta, perquè li semblava que no en tenia cap de seva, però Mal tampoc no féu cas d’aquesta pregunta. Va posar-se dret, arrossegant hàbilment la fitxa, encara intentant amagar-la sota el braç. Quirke, tot i que va haver d’esforçar-se, va veure el nom gargotejat amb lletres grosses a mà al damunt: Christine Falls. L’estilogràfica de Mal era sobre l’escriptori, una Parker, grassa i negra i llustrosa, amb plomí d’or, sens dubte, vint-i-dos quirats, i més si era possible; Mal tenia gust per les coses riques, era una de les seves poques debilitats.
