Inici » Octubre

Aquest mes llegim:

Mares i fills (Galaxia Gutemberg)

De l’autor:

Theodor Kallifatides

Per què hem triat aquest llibre?

• Perquè Theodor Kallifatides ha estat una de les millors descobertes literàries dels darrers anys. Malgrat el seu llarg recorregut literari, només ara comencem a conèixer-lo
• Perquè la seva manera d’enfrontar-se a la història en general i a la seva història petita i íntima ens ha captivat, en aquest llibre especialment, però també en d’altres com “Una altra vida encara” o “El passat no era un somni”.
• Perquè ens enfronta a uns fets del passat que, tanmateix, encara ens interpel·len com és el tema dels refugiats, de la immigració, del desarrelament, de l’arrelament en un lloc diferent.
• Perquè malgrat no ser, exactament, una novel·la es llegeix amb la fruïció i l’emoció d’una història de ficció.
• Perquè, en el fons, Kallifatides, explica moltes coses de la nostra vida i la nostra manera d’entendre les relacions personals i familiars.

Un tastet, perquè ens vinguin més ganes de llegir….

Inici de trajecte

   Quan era petit, estava convençut que em moriria abans que la mare, segons el principi que l’arbre sobreviu al fruit.

   Amb el temps vaig entendre la successió correcta, o almenys natural, de les coses, quan em vaig topar amb un altre problema: com seria capaç de donar-li un disgust tan gran com la meva mort?

   Aquesta reflexió em va fer atent i assenyat. Els meus jocs mai no havien estat particularment agosarats, normalment intentava quedar-me a prop seu, una cosa que sovint em recorda quan li telefono els dissabtes.

   Ella viu a Atenes. Jo, a Estocolm, des de fa uns quaranta-tres anys.

   Aquestes telefonades són una tradició entre nosaltres. El millor és fer-les al matí, quan s’acaba de llevar i està asseguda, abraçada al cafè. És així com agafa la tassa, repenjant-la sobre l’estómac. Beu el cafè a glops petits, molt petits, de por que sigui amarg. El mínim són tres cullerades de sucre.

   —Hola, mama, soc jo —⁠li dic, quan aixeca l’auricular. Si està de bon humor, em contesta amb alguna rima. Si no està de bon humor, se n’hi posa.

   —Mira que bé, és el meu fill petit, que és a l’estranger, i ara a la mama truca, que és una vella xaruga.

   Algú potser dirà que sempre és la mateixa cantarella, però no l’és. Als seus noranta-dos anys, encara té la capacitat de jugar amb les paraules. Immediatament amolla el seu greuge.

   —Tu, que encara no te m’havies desenganxat de les faldilles, i tan lluny que te’n vas anar.

   No m’acusa, però no ho pot entendre. Ni jo tampoc no ho he entès. Vaig marxar de la meva pàtria, però, què volia deixar exactament al meu darrere?

   Això ja no ho discutim més. Les coses són com són. La mare ho sap. Sempre ho ha sabut. No ho té al moll de l’os, això. Al moll de l’os hi té l’estoïcisme heretat, el talent de fixar-se en les petites alegries que alleugereixen les grans penes. La tassa calenta de cafè que descansa sobre el seu estómac és una bomba atòmica d’alleujament, sobretot amb quatre culleradetes de sucre.

   En poques paraules, com que tots dos sabem que les coses són així, parlem d’altres temes.

   Enguany he fet seixanta-vuit anys i la mare, noranta-dos.

   «No soc el desencadenant principal de la Gran Guerra, però vaig néixer l’any en què va començar», diu de tant en tant, amb aquell seu distanciament irònic que evita que les sensacions la dominin.

   Hem envellit tots dos i ja és hora de fer el que sempre he volgut fer: escriure sobre ella.

   No volia fer-ho en vida seva. Tanmateix, ara em sembla que no tinc cap més remei. La mort se’ns atansa, a l’un i a l’altra. Quina de les dues morts farà la gambada més llarga, no tinc cap manera de saber-ho.

   Dit d’una altra manera, estic obligat a escriure sobre la mare en aquest moment, tenint en compte que és possible que ella ho llegeixi. Probablement en sortirà un text ben diferent. En aquest moment, no sé pas quina mena de text serà.

   Quan el pare va morir, vaig escriure un llibre. Al cap d’uns quants anys, quan vam traslladar la sepultura, en vaig escriure un altre.

   Va ser difícil, però no tant com ara. El pare se n’havia anat. La seva vida s’havia acabat. El seu llibre ja estava escrit, per dir-ho així.

   En canvi, la mare viu. I de quina manera!

   Una vegada més, em preparo per baixar cap a Atenes. Aquest cop m’enduré la llibreta de notes. He preparat unes quantes preguntes que li hauré de fer. Això em neguiteja i no m’agrada gens. No vull utilitzar la mare com si fos un material. El fill que hi ha a dintre meu vol estar amb ella com abans, amb aquella agradable manca d’objectius. Seure al balcó, escoltar com rondina sobre el govern, o perquè la vida és molt cara, o que em llegeixi el pòsit de la tassa.

   L’escriptor que duc a dintre vol una altra cosa. Posar per escrit cada moviment, cada conversa que té. Com m’afectarà, això? Com l’afectarà a ella quan comprengui que l’estic investigant?

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es