Les lliçons que inclou el curs són 15, cada lliçó es desenvoluparà en dues hores, cosa que completa les 30 hores lectives.
1. Governar el País de les Dues Terres: el paper del faraó.
La paraula “faraó” prové de l’egipci per aa , és a dir, la “casa gran”. El rei es trobava al cim del poder polític, social i religiós. Era fill de Re i d’una mortal, per tant un personatge diví, la mera existència del qual assegurava la prosperitat i l’ordre: la maat. La seva vida estava molt ritualitzada i el simple fet de tocar-lo podia suposar un risc letal a qualsevol humà. Habitava al palau reial, encara que la seva vida era itinerant: recorre el país amb la barca reial, navegant pel Nil, de la mateixa manera que Re solca el cel diàriament amb la barca solar. El faraó és la manifestació d’Horus, el déu falcó de la reialesa, i quan mor es converteix en Osiris, el pare d’Horus i senyor de l’Inframón.
2. La maternitat a Egipte: concepció, embaràs i part.
Disposem de poca informació sobre les dones egípcies, i encara menys sobre les mares. El que sabem prové de referències secundàries i estan mediatitzades per la cultura escrita, un producte dels funcionaris, homes tots ells. Per descomptat, coneixem molt millor les dones que estaven emparentades amb homes privilegiats: les veiem assegudes al costat dels seus marits i fills, a les parets de les tombes i a les estàtues, i queda clar que és la seva condició de mare la que integra les dones a la societat i les dignifica. A través de l’anàlisi de les fonts escrites i arqueològiques, a més de l’etnografia comparada, ens aproparem als camins esperançats però perillosos d’un embaràs i un part a l’antic Egipte.
3. Els dos extrems de la vida: ser nen i ser vell a l’antic Egipte.
Disposem d’escassíssimes referències directes sobre la infància egípcia, de manera que tot el que sabem ho hem d’inferir a partir de les representacions artístiques i les mencions secundàries. Analitzarem el prototip de figura infantil que veiem a l’art (nuesa, dit a la boca i una au a la mà), parlarem dels nadons i les seves nodrisses, dels jocs infantils i dels pocs privilegiats que podien assistir a una escola a aprendre a llegir i escriure.
4. Què menjaven i què bevien els egipcis?
El menjar i la beguda és un element molt habitual dels relleus funeraris egipcis, en els quals veiem taules d’ofrenes plenes de viandes per al Més enllà. D’altra banda, un dels elements que més crida l’atenció dels jaciments predinàstics egipcis és la preparació de la cervesa, la beguda més consumida al País del Nil. A Egipte es cultivaven moltes varietats de llegums, verdures i cereals, el riu i el mar proporcionaven peix en abundància, tot plegat, juntament amb les carns blanques i vermelles, van integrar els aliments dels banquets de les classes privilegiades, en els quals, a més de la cervesa, es comptava amb l’excel·lent vi llevantí.
5. Ser obrer o de les tombes: de les piràmides de Guiza a les tombes de la Vall dels Reis.
Molta gent creu, a través de les pel·lícules i la cultura popular, que les piràmides van ser construïdes per esclaus. Però les troballes més recents han demostrat que es tractava d’obrers de l’Estat, contractats i ben alimentats, que treballaven en torns de tres mesos: els grafits trobats a les piràmides així ho indiquen. A través de l’excavació de la ciutat on vivien (molt a prop de les piràmides) i de les necròpolis en què estan enterrats, sabem que disposaven d’atenció mèdica de qualitat, tenint en compte les fractures ben soldades i fins i tot les amputacions. Pel que fa a Deir el-Medina, el poblat dels artesans que van decorar les tombes de la Vall dels Reis, comptem amb informació abundant per conèixer les relacions laborals del moment.
6. Anem de festa: joieria i vestits als banquets egipcis.
El lli és la fibra per excel·lència de les vestimentes egípcies, i de lli és la peça teixida més antiga del món: una finíssima camisa de lli prisat, amb escot a V, que es conserva actualment a Londres i que va ser trobada al jaciment egipci de Tarkhan. El guarniment personal i l’adornament corporal formen part de l’ADN egipci: a la cultura neolítica de Badari i posteriorment a les cultures predinàstiques es fa evident que la cura del cos, tant dels vius com dels morts, el seu adorn amb tatuatges, plomes, amulets i joies de tots els colors i materials, constituïa una part indispensable de la vida social i de la seva relació amb el món invisible.
7. La vida de les reines egípcies: de faraó a mare de rei.
Des del Regne Antic, l’estatus de les dones reials es definia en funció del rei (Mare del Rei, Esposa del Rei, Filla del Rei). Eren elles les mares dels futurs sobirans, quan Re o Amón, segons el període històric, adoptant l’aparença del faraó, visitava la Gran Esposa Reial a la seva alcova i la deixava embarassada de l’hereu. Les reines eren mares d’un déu, però tenien vetat el paper de faraó, ja que l’arquetip de la monarquia era masculí. No obstant, coneixem algunes reines que van aconseguir assolir la cúspide del poder. Quins eren els seus símbols de reialesa? Quin paper exercien les reines a la litúrgia del poder i als rituals públics? Hi va haver reines estrangeres a Egipte? En aquesta lliçó analitzarem tots els aspectes relacionats amb la vida pública i la vida privada de les reines egípcies.
8. Els sacerdots: la comunicació amb els poders ultraterrenals.
El sacerdot suprem d’Egipte era el faraó. Era ell qui disposava de comunicació directa amb els (altres) déus. Davant la impossibilitat d’estar present a tots els temples del país, va caldre que altres persones poguessin exercir de sacerdots. Excepte als grans santuaris, que necessitaven un culte especialitzat i permanent, fins al Regne Nou els sacerdots no es van “professionalitzar” ni van treballar a temps complet. La seva missió era dur a terme al temple el ritual diari de cura, ofrena i adoració de l’estàtua del déu, i també oficiar els rituals extraordinaris que es feien a les festes assenyalades. El seu aspecte els identificava: portaven tot el cos afaitat i vestien de lli blanc immaculat.
9. Les tombes dels funcionaris del Regne Antic: les mastabes.
La mastaba és la tomba característica del Regne Antic. Serà utilitzada per reis i funcionaris, encara que a partir de la III dinastia els reis s’enterraran en piràmides. Constava d’una part subterrània (cambra funerària), una aèria (capella per a ofrenes i estela) i un pou que unia tots dos àmbits. En aquesta lliçó coneixerem el programa iconogràfic de les mastabes del Regne Antic, les tombes per excel·lència dels funcionaris més propers al rei, on es van enterrar amb les famílies. Les pintures i els relleus de les parets constitueixen una font inesgotable d’informació sobre el treball als camps, la cura i el tractament dels ramats, la caça al desert, les activitats artesanals, així com la música i la dansa.
10. Cases, poblats i ciutats de l’antic Egipte.
A Egipte no s’ha realitzat una veritable arqueologia del fenomen urbà fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Una de les raons és que les restes conservades d’arqueologia funerària i religiosa eren tan espectaculars que l’estudi de les ciutats i els nuclis habitats va quedar enfosquit i ajornat. Qui volia excavar metres de capes de fang i tova quan hi havia magnífics temples de pedra i tombes espectaculars? Les ciutats egípcies no són comparables en absolut a les mesopotàmiques. Egipte va ser un poderós estat territorial on la referència principal era el faraó, no la ciutat de pertinença. Els egipcis se sentien súbdits del faraó, i el seu lligam a una o altra ciutat només es va fer rellevant durant els períodes d’inestabilitat política i d’absència d’un Estat fort. Analitzarem alguns casos que il·lustren el tema en la seva amplitud cronològica: les ciutats de les piràmides, Amarna i Alexandria.
11. La pietat personal i la religiositat popular.
A Egipte, a banda dels rituals de la religió oficial de l’Estat, que s’acostumaven a celebrar als temples per part del clergat i el faraó, existia una religiositat popular que es desenvolupava a l’àmbit domèstic i local. Els fidels tenien prohibit l’accés a l’interior dels temples, excepte durant algunes festivitats, quan podien entrar al pati exterior. Al poblat dels artesans de Deir el-Medina s’ha pogut rastrejar de quina manera s’expressava aquesta pietat personal: els altars domèstics als déus del poble (la serp Meretseguer, el nan Bes, la hipopòtama Tauret), els bustos dels avantpassats, les cartes als ancestres, els oracles, les estàtues curatives i la interpretació de somnis i horòscops, entre els aspectes més importants.
12. La condició femenina i el treball de les dones.
Les dones egípcies eren jurídicament iguals als homes: podien disposar del dot, comprar i vendre propietats i fer testament. A banda dels treballs domèstics, dels quals se n’ocupaven en exclusiva, tenim diversos exemples de dones que van al mercat i practiquen l’intercanvi amb els productes que elles mateixes feien a casa. Es coneixen alguns casos d’escribes femenines, però sempre lligades a l’àmbit privat, també hi havia doctores (probablement dedicades a les malalties femenines), nodrisses, comares, i fins i tot sabem de l’existència d’una dona visir i jutgessa. Són casos aïllats, probablement n’hi va haver més, però no era la norma. Sí que trobem moltes dones lligades als temples com a personal sacerdotal, sobretot del culte a Hathor. Moltes d’elles eren instrumentistes, i s’encarregaven dels rituals que incloïen música, dansa i cant.
13. Els tentacles de l’Estat: visirs, nomarques, policies i soldats.
De la mateixa manera que el faraó necessitava una cohort de sacerdots que el representés i oficiés en nom seu a tots els temples del país, també eren necessaris els funcionaris, els quals executaven les ordres procedents de les més altes instàncies de l’Estat. El funcionari més poderós, perquè era la mà dreta del faraó, era el visir. A les províncies, la representació del poder pertocava als nomarques, o governadors, molts d’ells pertanyents a la noblesa local i que, en algunes ocasions, van arribar a desafiar el poder del mateix faraó. Els soldats cultivaven terres que els donava l’Estat, a canvi d’estar sempre disponibles quan fos necessari. Pel que fa als policies, patrullaven les ciutats, però també les fronteres, salvaguardant-ne l’ordre.
14. Els papirs ens parlen: l’exemple dels papirs d’Oxirrinc.
A finals del segle XIX es va realitzar un descobriment espectacular en un abocador a prop d’Oxirrinc, una important ciutat de l’Egipte mitjà: milers i milers de papirs, del segle I fins al VI dC, escrits en grec i llatí, l’estudi dels quals constitueix (perquè encara està en curs) una finestra oberta a la vida quotidiana de l’antiguitat: invitacions a festes, cartes privades, moltes escrites per dones, contractes, documents administratius, rebuts d’impostos, acords entre particulars, conjurs màgics, però també la poesia de Safo i Píndar, textos científics d’Euclides i obres d’Aristòtil, entre molts altres temes. A través d’ells coneixerem una de les etapes més interessants de la llarga història del País del Nil: l’Egipte grecoromà i el cristià.
15. Visita al Museu Egipci de Barcelona
Com a colofó a tot allò après, es realitzarà una visita comentada per una de les professores al Museu Egipci de Barcelona, coneixerem i explicarem una selecció de peces especialment rellevants per al contingut tractat a les lliçons.
